Després d’explicar la història de la humanitat a Sapiens i d’explicar el futur de la humanitat a Homo deus, Yuval Noah Harari (Qiryat Atta, Israel, 1976) hi torna amb 21 lliçons per al segle XXI (Edicions 62), un assaig sobre els reptes del present, un llibre on descobreix la seva pràctica diària de la meditació i on, encara més explícitament que en els anteriors treballs, desmunta les grans ficcions ideològiques i religioses que creu que donen una falsa seguretat a les persones i els impedeixen pensar per si mateixes. El terrorisme, la immigració, l’educació, el nacionalisme, la biotecnologia i la postveritat són algunes de les qüestions que hi aborda.

Al llarg del seu nou assaig, en aquestes vint-i-una lliçons, hi plana la idea que ens estem quedant sense temps, que o bé decidim ara o l’acceleració tecnològica (intel·ligència artificial + biotecnologia), ambiental (canvi climàtic) i política (postveritat autocràtica) pot acabar amb nosaltres com a éssers humans.

¿Som davant d’un truc narratiu o realment creu que la humanitat està en una cruïlla en la qual es juga la seva desaparició?

El 1945 la humanitat va arribar a tenir per primera vegada el poder d’autodestruir-se. Durant els posteriors 70 anys hem acumulat encara més poder i, per tant, ara estem en condicions d’autodestruir-nos de més maneres: desencadenant una guerra nuclear o biològica, provocant una catàstrofe ecològica o creant noves formes de vida capaces de substituir-nos totalment. Crec que la humanitat encara té moltes possibilitats de sobreviure i progressar, però, per aconseguir-ho, primer hem d’adonar-nos de l’abast del nostre poder. Estem adquirint unes capacitats de creació i destrucció que són divines, però si no anem amb compte, potser al final serem uns déus molt irresponsables.

Quins són els grans reptes, problemes i desafiaments que afronta l’espècie humana actualment?

Els nostres tres problemes principals són la guerra nuclear, el canvi climàtic i la disrupció tecnològica. No sé quin dels tres és més important, perquè hem de bregar amb tots tres alhora, i un fracàs en qualsevol d’aquests camps podria ser catastròfic. Hi ha un problema subjacent, que és la desunió mundial i l’actual ressorgiment del nacionalisme. El nacionalisme en si mateix no té res de dolent. Ha sigut una de les creacions humanes més beneficioses. Ara, però, en les circumstàncies del segle XXI, com més obsessionats estiguem pels interessos de la nostra nació, menys temps i energia dedicarem a lluitar contra la guerra nuclear, el canvi climàtic i la disrupció tecnològica. Aquests tres problemes són d’abast mundial i només es poden resoldre mitjançant una cooperació d’abast mundial. Cap país pot aturar tot sol l’escalfament global, ni cap país podrà regular la bioenginyeria o la intel·ligència artificial sense l’ajuda de ningú. Si només l’Índia redueix les emissions de gasos d’efecte hivernacle i els EUA continuen com si res, no n’hi haurà prou, i tampoc servirà de gran cosa que la UE prohibeixi l’enginyeria genètica per crear superhumans si la Xina ho permet. En efecte, atès l’enorme potencial d’aquestes tecnologies disruptives, si un país assumeix una opció molt arriscada per obtenir-ne grans beneficis, altres països seguiran aquest exemple tan perillós per por de quedar-se enrere.

Com es definiria vostè, Yuval Noah Harari, ideològicament, culturalment, espiritualment i psicològicament? L’hi pregunto perquè els seus llibres ens han impactat molt a molts lectors i, per tant, és natural que tinguem interès en la mena de persona i de personalitat que hi ha al darrere, més enllà de les pistes que ja ens ha donat en els mateixos llibres.

M’estimo més no parlar gaire de mi mateix perquè crec que això distreu els lectors dels temes importants, i també facilita que la gent em posi etiquetes en lloc de concentrar-se en el que realment dic als meus llibres. “Vaja, és israelià” o “És gai” o “És ateu, o sigui que tot el que digui estarà contaminat”. A més a més, francament, crec que no soc especialment interessant. Fa un temps a una famosa cantant li van preguntar en una entrevista a qui li agradaria tenir assegut al costat en un vol transatlàntic llarg. Va dir el meu nom. El meu marit ho va llegir al diari, li va trucar i li va dir: “M’he assegut moltes vegades al costat seu en un vol transatlàntic i, cregui’m, no és el que s’imagina”. De totes maneres, si vostè està interessat en mi personalment, crec que aquest meu nou llibre, 21 lliçons per al segle XXI, dona més pistes que tot el que he escrit fins ara. Em permeto parlar una mica més de la meva pràctica de la meditació, la meva família i la realitat política del meu racó de món.

¿Podria assenyalar els seus principals desitjos per als pròxims anys, una llista en la qual (com ens passa a la majoria) hi hagi qüestions tan personals com generals? Quins d’aquests desitjos creu que hi ha possibilitats reals que es compleixin? O, dit d’una altra manera: ¿com s’imagina la seva vida i la del món d’aquí cinquanta anys, quan vostè ja sigui nonagenari?

Pel que fa al món en general, espero que els humans siguem capaços de madurar i superar la nostra obsessió infantil per fantasies nostàlgiques sobre déus i nacions, i que assumim la realitat del segleXXI tal com és i ens fixem en els temes realment importants: per exemple, què hem de fer amb el nostre nou poder de manipular la vida. I també espero que prenguem les decisions correctes, i que fem servir el nostre poder per alliberar-nos del patiment en lloc de buscar plaers efímers o imposar les nostres idees als altres. Pel que fa a mi, espero que, si arribo als noranta anys, encara tingui coses interessants a dir. Espero que encara sigui capaç de trobar un sentit al que passa al món, sense quedar-me encallat en idees i costums obsolets. I espero, també, que no cauré en la trampa de l’èxit i la fama i que continuaré explorant la veritat sobre mi mateix i sobre el món.

En les seves obres, la idea de felicitat (explícitament o no) sempre és central, sempre hi és present. Què és per a vostè la felicitat? ¿Es pot ser feliç sense trobar un sentit a la vida?

L’autèntica felicitat és conèixer la veritat sobre el món i tu mateix. Té molt poc a veure amb el que molts en diuen “el significat de la vida”. Quan la gent vol saber el significat de la vida, gairebé sempre esperen que els expliquin una història. L’Homo sapiens és un animal narrador que pensa en forma de contes i creu que l’univers funciona com un conte. Hi ha bons i dolents, conflictes i solucions, clímaxs i finals feliços. Creiem que, per entendre el significat de la vida, hem de conèixer la història de l’univers i descobrir quin paper fem en aquesta història. Però l’univers no és una història. No hi ha cap guió, i no hi tenim cap paper predeterminat. Totes les històries que s’expliquen sobre l’univers -la història jueva, la història cristiana, la història musulmana- no són més que ficcions inventades pels humans. Però quan a la gent se li diu això, acostumen a espantar-se. No entenen quin sentit té la vida sense una història còsmica. Són com aquella que ha estudiat durant anys per arribar a actriu i, el dia que finalment obté el títol, s’assabenta que acaben de tancar tots els teatres i ha plegat l’últim estudi cinematogràfic. “Ostres! ¿I ara què faig jo a la vida?” No hi ha, però, cap motiu per desesperar-se. La realitat encara és aquí. No podem interpretar cap paper en una obra dramàtica de ficció, però, vejam, per què hi hem de voler actuar? Quan renuncies a les històries de ficció, pots observar la realitat amb molta més claredat que abans, i això és molt millor que qualsevol ficció. Quan et despertes al matí, et centres ja en la realitat. Si de debò saps la veritat sobre tu mateix i el món, res no et farà mai desgraciat. Però és més fàcil dir-ho que fer-ho.

[Aquesta entrevista s’ha fet a través d’un qüestionari via e-mail. La traducció al català és de Lídia Fernández Torrell]