Dijous Sant, Verges tornarà a trobar-se plena com un ou de visitants delerosos de contemplar un espectacle -la Dansa de la Mort- gairebé únic al món: en queden restes en alguna població d’Alemanya, i poca cosa més. Per comentar extrems relatius a aquest esdeveniment -que dóna vida a tot el poble- se sol celebrar, al voltant de la Candelera, un sopar interminable a la casa d’un home de lletres, amb la seva presència callada, la de l’alcalde -li diuen Ignasi-, el seu primer tinent -li diuen Jordi-, dos amics de tots dos, Albert i Tono -molt devots de Lluís Llach, al qual defensen quan a l’home de lletres se li escapa un penjament-, les dones llurs i una gossa.
Qualsevol lector ha d’entendre, per si no ho ha viscut mai, que un sopar d’aquesta mena, i amb aquest propòsit -“Digues a en Santi Vila que no s’oblidi de venir, com cada any!” “Poseu una barana a les escales de davant l’Ajuntament, perquè ja hi han caigut dues velles”; “A la funció, que no diguin «Contra vós, ¿què xafarem?», sinó «Contra vós, queixa farem»; sempre ho diuen malament”-, això, dèiem, no té res a veure a fer un sopar amb l’alcalde d’una metròpolis. És admirable veure fins a quin punt la política de proximitat, és a dir, la municipal d’un terme de poc més de mil habitants, es converteix en un repàs de petites qüestions, de problemes menuts, tots d’enorme realitat, que interessen la vida quotidiana de tots els vilatans. Hi ha un alcalde i quatre regidors, diuen, tres d’un color i els altres dos de dos colors distints: fan per resoldre-ho tot d’una manera dialogant, tranquil·la, reposada, sempre sota la figura gegantina de l’alcalde, que sembla pa tendre però actua amb la determinació d’un tsunami quan cal fer-ho. Els seus l’ajuden; la resta dels amics i coneguts, també. És un home bo i fa de Jesucrist a la processó.
Enmig de la conversa surt el nom de Francesc Cambó, nascut a Verges. Diu l’home de lletres: “Ja sé qui considereu fill predilecte del poble; però no us oblideu, almenys, de l’obra cultural de Cambó si no us agrada la seva obra política. Feu venir algú que expliqui que cap financer ni cap polític del país, abans de la Guerra Civil i també després, no va fer tant per donar un aire europeu i modern a la nostra cultura. No podem viure solament del folklore!”
Passen les hores. Qui sap on para la crema de marisc que ha encetat la trobada. Les mares desfilen per acotxar els seus fills. Els pares beuen gintònics sense aturador. L’home de lletres badalla. I Verges es torna un lloc de placidesa absoluta, amb comptats pixapins, plena, com diria Josep Carner, de “bona gent plegada”.
