No tothom sap -però a tothom li semblarà una etimologia d’allò més correcta- que la paraula treball, com els seus equivalents en altres llengües modernes, ve de la paraula llatina tripalium, que era una mena de trípode que es feia servir per lligar un bou, o un cavall, si no hi havia cap arbre a la vista, i que després, o simultàniament, es va convertir en un instrument de tortura: un home sentenciat a causa d’un o altre delicte menor era lligat a aquests tres pals, i se l’escarnia o se’l torturava a pler. Ve a ser com la columna en què va ser lligat Jesucrist a la cort de Ponç Pilat, i com allò que se’n diu, en castellà, la picota, lloc en què un delinqüent era exhibit perquè la multitud en fes riota.

Les paraules no neixen per qualsevol atzar les unes de les altres. Així, en llatí de l’última època la paraula tripalium va començar a derivar en la paraula treball com a sinònim de tortura. Aquesta és la cosa en què tothom estarà d’acord: llevat dels casos en què una persona treballa en allò, i només allò, que el fa feliç -els mestres de primària, sí; els professors de secundària, ja no tant-, treballar és una tortura i deixar de fer-ho és un alliberament. Per això jubilar-se ve també del verb llatí jubilo (idèntic en castellà: júbilo ), que volia dir “fer crits d’alegria”.

Karl Marx, que va escriure tota la seva obra al voltant del fenomen del treball, va tenir un gendre, Paul Lafargue, que va fer un llibre ben bé als antípodes de tots els de Marx: El dret a la peresa. Recordant, potser, aquells temps en què els rics no treballaven mai -època que va anar de la Grècia clàssica al segle XVIII dC-, Lafargue va venir a dir-nos que si d’una banda els homes i les dones tenim dret a tenir una feina, també tenim, ni que sigui com a consol, el dret a la peresa i a no fer res de res.

Alphonse Karr, que era un humorista francès de certa anomenada al seu temps, es preguntava, quan veia la classe obrera manifestant-se pels carrers: “Què vol, la classe obrera?” I ell mateix oferia aquesta resposta: “El que vol la classe obrera és no treballar”. Una resposta d’allò més assenyada.

L’escriptor rus Ivan Gontxàrov va escriure una novel·la magnífica en la seva primera part, Oblòmov, en què presenta un propietari que no fa altra cosa que jeure en un divan que té, a la capital. Ni es preocupa d’anar a cobrar el delme als masovers. Naturalment, s’empobreix, però deixa en un lloc molt digne aquell dret a la peresa de què hem parlat.

Els catalans, que som un poble amb gran civilització, de no fer res no en diem “matar el temps”, sinó “fer temps”. Com si l’oci i la peresa, per ells mateixos, ja fossin una activitat productiva.