L’any passat, l’editorial La Campana va complir 30 anys. Ara li ha tocat a Bromera celebrar el mateix aniversari. La xifra atordeix una mica. Ens han passat volant. No he tingut el plaer de publicar amb La Campana. Sí que ho he fet, i més d’un cop, amb Bromera. Però el fons és el mateix: dos exemples d’èxit editorial seguint camins diferents. En el cas de Bromera, pel simple fet de vehicular la seva aposta al País Valencià, ja és digne d’esment (com tantes altres, des de la mare, 3i4, fins a les més recents, com Sembra Llibres). Quan va néixer Bromera, el seu fundador i editor, Josep Gregori, tenia 26 anys. Vol dir que l’editorial té més vida de la que tenia Gregori quan va iniciar l’aventura.

Llibres en valencià

Amb il·lusió i pragmatisme, estimant els llibres, han arribat fins aquí. Tant La Campana (amb els seus darrers i continuats èxits) com Bromera han de servir d’exemple a les noves editorials. És ben curiós el protagonisme públic que tenen les noves editorials. Així com les noves llibreries. Molt més que els mateixos autors (no em queixo, ja m’està bé). Aquestes noves editorials són fruit, la majoria, de projectes personals. I es desenvolupen i es presenten d’aquesta manera. No és el cas de La Campana (amb el tàndem Espinàs-Martí) ni de Bromera, amb tots els seus assessors (n’hi ha que encara continuen des del principi, com l’amic Josep Antoni Fluixà, que també tenia 26 anys ara fa trenta anys). Sobre la celebració de l’aniversari de l’editorial, va dir: “Volíem llibres en la nostra llengua i teníem la passió dels anys joves i l’amor per la literatura i la cultura. Ens faltava el futur i el futur ens ha sigut favorable”. Quan diu futur es refereix a present. El futur de debò és el gran repte. Per a les editorials, per a les llibreries i per als autors, que fornim el material primer que fa possible l’existència de tota l’estructura. Són temps de grans canvis i la sensació és d’espera davant d’una gran batalla. Per la cultura, per la literatura, per la llengua… Mentrestant, amb casos com el de La Campana i Bromera, amb 30 anys de resistència a l’esquena, amb trenta anys convertint l’impossible en improbable i l’improbable en probable, possible i real, l’espera es fa menys neguitosa.