No deu ser casual que Joan Duran i Ferrer hagi escollit com a citació general del recull Matèria fosca la primera estrofa del cant IX dels Cants d’Abelone de Joan Vinyoli. Ferrer, doctor en bioquímica i poeta de trajectòria considerable, si tenim en compte l’edat -va néixer l’any 1978-, troba en l’aventura de la llengua poètica una cosa que no li pot donar la disciplina científica, i segurament complementa els dos sabers i els retroalimenta, induint sens dubte una inspiració que deu ser comunicant, i font activa en tots dos coneixements. La fertilitat que suposa aquest perfil és innegable. I l’escrupolositat del científic ha de reflectir-se, doncs, en l’ordenació dels elements exposats, més enllà del doll verbal, que pot esplaiar-se i desenvolupar-se amb nerviüda articulació per viaranys sorprenents, i configurar un mapa del qual només ell coneix els contorns finals. Aquest escrúpol, dèiem, ha d’indicar-nos que Ferrer s’endinsarà en el terreny de l’amor amb majúscula, que val tant com dir l’absolut, potser sense connotació religiosa, però sí espiritual.
Aquell “desenfrè quiet” de què parla Vinyoli en el poema citat, i que Ferrer adopta com a actitud, pot ser la del místic, doblat de poeta, que se sent “escollit” i “mor de sentir-se el fruit” i “no poder-lo dar”. Hi ha una mena de “somnambulisme delirant i lúcid” en aquesta figura d’Abelone “cantant”. És un cant, ha de ser un cant, “sense falliments”, però la mera voluntat de recerca d’aquest cant ja és tota una declaració de principis.
Comença presentant un Fosc amor, jugant amb el recurs dels quadres de pintors coneguts, que vehiculen perplexitats i les tensions que provoca. En segon lloc, la secció Cabarets buits, on continua el viatge en una mena de desert emocional, i, abans de l’ Epíleg, el Tríptic a Youkali, la cançó de la terra mítica inexistent. Un cop més, encert de la cita, ara de Rosselló-Pòrcel, on “cada llunyania/pren angoixes de veritat”. I arriba, per a Ferrer, un moment de descobriment nefast (en el sentit etimològic): “...dins de la paraula/hi passen també les coses/que no hem dit, i la matèria/fosca que manté unides/síl·labes i cendres, ferides,/galàxies que es pressenten/sense mai haver-se habitat.” És terrible, com ho pot ser a voltes la realitat íntima.
Com deia Cèlia Sànchez-Mústich al pròleg a Extrema llum, (premi Recull i Benet Ribas publicat per Pagès el 2014): “La teva extrema llum no ho és perquè il·lumini molt, sinó perquè es despulla molt”.
