¿S’enrecorden quan, per saber un número de telèfon, trucàvem? “Truca a informació!” Era molt útil. A poc a poc, però, el servei es va anar deslocalitzant i va arribar un moment que la persona que t’havia d’explicar com arribar al restaurant La Gran Muralla estava enxubada en una centraleta de Colòmbia. El xoc lingüístic es feia inevitable i la cantarella “ no, por xamfrà no me viene nada ” es va convertir en la resposta habitual i es va incorporar al catàleg de bromes.

La cosa no tindria tanta gràcia si el que busquéssim fos una cosa tan insòlita com un camp de concentració. I si el número que haguéssim marcat fos el de la Gran Centraleta Espanyola, o el del Gran Arxiu de la Memòria Històrica Nacional, diguin-ne com vulguin, que de totes maneres no existeix. No existeix un lloc que arxivi, estudiï o analitzi de manera sistemàtica la realitat dels camps de concentració que Franco va mantenir a Espanya fins a l’any 1947. Hi ha estudis que parlen de fins a mig milió de presoners. Sí, esclar, se n’han de tenir ganes, de buscar un camp de concentració. Ves quines idees, podent anar al restaurant. Passa que si s’hi han viscut mesos de penúries i s’hi han vist morir els millors companys de trinxera, potser hi ha alguna cosa que, quaranta anys més tard, t’obliga a tornar-hi. Això és el que li va passar a Francesc Grau i Viader (1920-1997), un soldat de la Lleva del Biberó que l’hivern del trenta-nou va caure presoner a prop de Balaguer i va passar uns quants mesos al camp de concentració de Miranda de Ebro, a Burgos. Quaranta anys més tard, l’any 1980, va tornar-hi per activar el mecanisme de memòria que li permetés escriure Rua de captius, una crònica novel·lada angoixosa i magníficament escrita sobre aquella experiència. Llegint-la, tenim la sensació que passem fred als ronyons i a l’ànima.

Els records del trajecte que fan els soldats en tren i de l’estada provisional a la plaça de toros de Logronyo ja són espaordidors. Tancats al passadís interior que envolta l’arena, els presoners deambulen i miren angoixats uns mapes on cada dia es redibuixen les línies de l’exèrcit nacional, a punt de fer caure Barcelona. La ingenuïtat i l’esperança dels qui encara creuen en la victòria republicana fa por. No cal tenir gaire imaginació per pensar en les privacions i els patiments que suposa tancar centenars d’homes desesperats i atemorits en espais reduïts com un vagó de tren o un barracó, però sí que cal tenir molta sensibilitat per descriure-ho amb delicadesa, que és el que aconsegueix Grau i Viader, a qui els afortunats lectors de Dues línies terriblement paral·leles (Club Editor, 2009) ja coneixien. Rua de captius n’és la pura continuació. S’ha acabat la guerra i els presoners republicans arriben al camp filferrat on patiran la humiliació, la repressió i el càstig en carn viva. El ranxo és escàs, el fred intensíssim i les nits inacabables, traspassades de patiment i de converses infinites per pal·liar una mica la ràbia que senten d’haver-se convertit en uns vençuts, “una munió de criatures físicament acovardides i disposades a acceptar totes les humiliacions sense un sol crit de protesta”. Una generació emmudida i obedient, de la qual duem la càrrega genètica.

En un postfaci que es fa curt, l’experta en literatura concentracionària Marta Marín-Dòmine parla de la importància que hem donat a les fosses comunes com a icones de l’anomenada “memòria històrica”. I es pregunta què ha passat amb els camps, que no hi són, en aquest imaginari. Com és que no n’hem vist fotografies i documentals fins a l’extenuació? Deu ser perquè llibres com Rua de captius no han estat mai a la biblioteca del Gran Arxiu de la Memòria Històrica Nacional. “No, por ‘Rua de captius’ no me viene nada”.