24/12/2016

"El gran perill quan s’escriu sobre música és l'arrogància"

4 min
S’escriu sobre m

A més d’un dels pianistes més rellevants del segleXX, Alfred Brendel és una de les persones que millor explica la música. Bona prova n’és Sobre la música, el llibre editat en castellà per Acantilado que aplega assajos i conferències del pianista austríac que va deixar els escenaris el 2008. A punt de fer 86 anys, Brendel manté el vigor en els arguments i una ironia a vegades brutal que sap matisar amb un somriure. Quan parla, la gent l’escolta sabent que en el seu discurs no hi haurà cap paraula baldera. Així va ser quan a principis de desembre va passar per Barcelona per presentar un llibre generós, de més de 500 pàgines, que condensa gairebé tot el seu pensament. En el text tampoc hi ha paraules gratuïtes, segurament perquè Brendel és conscient que la música és material sensible.

“El gran perill quan s’escriu sobre música és l’arrogància. Quan es parla d’una cosa que, com la música, defuig contínuament el llenguatge, que amb prou feines pot captar-se amb paraules sense que el resultat sigui una allau de disbarats, un núvol d’inexactituds o un mar de subjectivitat que no fa servei a ningú, cal fer-ho amb molta cura”. Ho deia l’any 1972, i aquesta mateixa cura presideix, per exemple, la rotunda defensa de Liszt, “l’incomprès” i l’anàlisi del Concert per a piano de Schönberg, de les últimes sonates de Schubert o de la comicitat de Beethoven. “Haydn va introduir l’humor en la música instrumental, perquè abans no n’hi havia. I després, Beethoven -explica Brendel amb veu clara-. Vaig tenir la sort d’enregistrar totes les obres de Beethoven, i vaig començar per les més petites, per obres primerenques que són molt diferents a la seva personalitat titànica posterior. Són obres amb el seu encant i molt enginyoses. A vegades em busco problemes quan dic que les Variacions Diabelli són una obra eminentment còmica, perquè la gent encara conserva aquest mite del Beethoven enlairat entre els núvols, que és una visió molt simplista i perillosa”. No és cap secret que la música russa no és precisament la preferida de Brendel, així que no és estrany que no hi detecti humor. “Hi ha una mínima tendència grotesca en Prokófiev, Xostakóvitx i una mica Stravinsky, però no és còmic. L’humor no caracteritza la música russa”, diu amb un d’aquells somriures murris.

Fidel a la llista de prioritats

Tot i que alguns textos inclosos a Sobre la música tenen més de cinquanta anys, la percepció de Brendel sobre els seus compositors de capçalera no ha canviat. “Els que he admirat segueixen sent prioritaris en la meva llista de preferits, i els que he admirat menys, com Rakhmàninov, segueixen al fons de la llista”, diu Brendel, que només lamenta no poder estar al cas de la música més nova: “Sempre m’ha interessat molt la música contemporània, però en els últims anys he tingut problemes d’oïda i ja no hi puc participar amb el mateix ímpetu que abans”.

I encara que ha tingut una carrera com a intèrpret de més de seixanta anys, reconeix que li han quedat coses per fer, com ara “les polques de Smetana, que cap intèrpret les ha presentat de manera convincent”, i “les obres per a piano més tardanes de Rossini”, que considera que són “molt divertides”.

Brendel, que entén que en la interpretació “els detalls són tan importants com la visió de conjunt”, rebutja la idea d’engabiar la música en forma i estructura, “com fan alguns musicòlegs”. Per a ell també és important “el sentiment i la psicologia”, els intangibles que a vegades expliquen fílies i fòbies. De la mateixa manera, proclama el respecte per les composicions però sense caure en “dogmatismes obsessius” que afecten la interpretació.

Tret de quan parla de Rakhmàninov, Brendel reflexiona amb un seny molt elegant, sens dubte irònic, però sempre respectuós. Per exemple, quan toca referir-se als crítics: “Els veig des de tres punts de vista. El primer és des de l’agraïment, perquè el meu primer recital de piano va tenir una rebuda molt bona, cosa que em va permetre engegar la carrera; i també perquè va tranquil·litzar molt la mare. El segon és des del respecte, perquè crec que el crític ajuda a difondre música nova, o una manera nova d’interpretar, i això genera interès i fa que sigui més digerible pel públic. I finalment, des de l’escepticisme, perquè hi ha crítics que, erròniament, es creuen déus o deesses”.

Tanmateix, ell no s’està d’exercir de crític; a la seva manera, esclar. Reconeix que segurament el nivell de perícia tècnica dels pianistes actuals és el més alt de la història, però alerta d’un perill: “El problema és que els intèrprets ràpids no saben tocar lent”. Però si hi ha alguna cosa que el fa sortir de polleguera és la música per a cinema. En salva la que el mateix Chaplin va fer per a Limelight i també elogia la música que fa servir Jim Jarmusch. “Hi ha altres exemples, però en general quan els compositors arriben a Hollywood, com que tots segueixen l’estela de Rakhmàninov, ja no són del meu gust”, sentencia Brendel.

stats