Llegim 22/06/2013

Sempre serem fidels?

i
Marina Espasa
3 min

Dir que ens trobem davant d'un llibre desconcertant encara és dir poc. El fiel Ruslán és d'aquella mena de lectures que obliguen a estar en alerta permanent, amb les orelles ben dretes i oscil·lants. I és que el Ruslán, el protagonista absolut d'aquest llibre, és ni més ni menys que... un gos. Un pastor caucàsic. Això no vol dir que el punt de vista sigui el seu però, en un exercici digne d'admiració, el narrador -omniscient- aconsegueix ficar-nos a dins del cap del gos, que flairem com ell, que roseguem ossos com ell, que comptem només fins a cinc com ell i que entenguem ordres senzilles de l'amo. La metàfora del gos vigilant de gulag com a denúncia del caràcter mesell dels homes sembla òbvia, però no ho és tant. O ho seria si el llibre de Vladímov no es mantingués ferm en la tria d'un punt de vista tan -i ja em perdonaran la metàfora- arran de terra: és precisament perquè no abandona ni per un instant el punt de vista animal que fa vàlid el retrat cru dels humans. Des d'un punt de vista literari, és perquè no abandona l'aposta inicial, per molt arriscada que sigui, que el conjunt esdevé compacte, creïble.

El Ruslán és un gos entrenat per ser implacable: corre pels boscos perseguint presoners que han provat d'escapar-se del camp, camina al costat de les fileres de presoners com si fos un gos d'atura i sap saltar i mossegar la jugular de qualsevol que es desviï ni que sigui un mil·límetre de la disciplina marcial del camp. La seva vida és ordenada i té sentit només gràcies a aquest ordre i a l'obediència cega a l'amo. ¿Però què passa el dia que l'amo desapareix? ¿El dia que unes excavadores tiren a terra els murs que envolten el camp i deixen que tothom faci el que vulgui? En altres paraules, què passa el dia que se li concedeix la llibertat a un animal (o a una persona, o a un poble!) que fins aleshores ha viscut només com a esclau? Aquesta era la pregunta que es feia tothom a la Unió Soviètica després de la mort de Ióssif Stalin i el desmantellament dels camps de treballs forçats, i que Gueorgui Vladímov (1931-2003), un periodista fill d'una mare morta al gulag, es va fer primer en forma de conte que va córrer de manera clandestina per tot el país i, al cap d'uns quants anys, en forma d'una novel·la que va publicar a Alemanya.

Conservar l'esperit de sentinella

El llibre no es fa aquestes preguntes de manera literal, sinó que descriu el dia a dia d'un protagonista desorientat i perdut que, molt a poc a poc, agafa una rutina que dóna sentit a l'existència. El que fa el Ruslán és acompanyar un dels antics presoners del camp, que ara fa de fuster, pels boscos dels voltants, veure com talla la llenya i després observar, pacient, com fabrica un armari que no acaba mai. La vida entra en una mena de punt mort i tot s'instal·la en una nebulosa: el gos enyora el passat però comença a adaptar-se a aquesta nova forma de vida, més imprecisa i menys pautada. Però l'esperit de sentinella que té no el deixa ser del tot feliç.

Llavors arriba el millor de la novel·la: la intensitat puja molts enters i l'enfrontament entre homes i gossos talla l'alè. No podem explicar el que passa, però sí que reproduirem un fragment immediatament anterior al desencadenament final: " este animal fuerte, maduro y pletórico [...] sentía en sí nuestros arneses rígidos y monstruosos y tomaba por felicidad que ese arnés no le apretara demasiado en ninguna parte ". Confondre la felicitat amb el fet d'estar empresonat, ja sigui a l'interior de la caverna imaginada per Plató o a la torre de Segismundo de l'obra de teatre de Calderón de la Barca: vet aquí el problema més essencialment humà de tots, explicat per un gos fidel.

stats