AMSTERDAM“Sex? One hundred euros ”, informa una noia menuda i exuberant a un jove que li demana la tarifa acostant-se al seu petit cubicle-aparador, que al vespre s’il·luminarà de vermell. A plena llum del dia, el Barri Vermell d’Amsterdam encara és un lloc més sòrdid, intrigant i kitsch que amb els neons encesos. Les riuades de turistes transiten civilitzadament pels carrerons i canals observant l’exposició alternada de carn fresca, sex shops, show girls, clubs i coffee shops. Ben pocs arriben a entrar a l’Oude Kerk, l’església vella, la més antiga de la ciutat, que ha quedat encerclada per un exèrcit de pecadors i voyeurs. En aquest edifici, que va freqüentar Rembrandt al segle XVII -i on està enterrada la seva muller Saskia-, és on arrenca La casa de les miniatures, justament amb un enterrament. De qui és el cos que enfonsen al terra d’una humil església sense imatges ni decoracions -excepte un sostre empostissat de fusta, l’únic que els reformistes van conservar-, el lector trigarà a descobrir-ho. Abans sabrà qui són la senyora que acompanya el dol i el fèretre, la criada que plora el mort i la dona misteriosa que deixa sobre la làpida una caseta de nines en miniatura.

Una altra casa de nines va ser, precisament, l’origen del llibre. L’anglesa Jessie Burton va visitar el 2009 el Rijksmuseum d’Amsterdam i va quedar fascinada per un moble de dos metres d’alt que reproduïa la casa de la seva propietària, Petronella Oortman. Es diu que uns 800 artesans van trigar 24 anys, de 1686 a 1710, a recrear a petita escala tots els detalls amb materials autèntics (una cuina amb tota la vaixella i la gàbia buida d’un ocell, l’habitació dels criats amb roba estesa, la carbonera, les pintures de les parets, el tèxtil de les habitacions, etc.). Aquestes joguines per a dones riques, adinerades i sense distraccions es posaven al vestíbul de casa seva i servien per exhibir la seva riquesa. “Em va sorprendre saber que la casa va costar el mateix que una casa real”, explica Burton després de tornar a visitar el Rijksmuseum, a la botiga del qual hi ha la seva novel·la en quatre llengües. Dins la casa de nines de Petronella Oortman només hi quedava una figura d’un nadó. Jessie Burton va decidir imaginar la resta de la família: qui eren la Petronella i el seu marit, el comerciant Johannes Brandt, i què devia passar entre aquelles quatre parets el 1687.

Malgrat que no tenia cap connexió ni personal ni familiar amb la ciutat, Burton va investigar l’Holanda del segle XVII, una ciutat puixant gràcies al comerç on els benestants gaudien de certa llibertat, si bé sotmesa al poder dels gremis, els burgmestres, l’Església i les convencions socials. Així, va anar recopilant detalls i testimonis de l’època per teixir La casa de les miniatures. “No em va sorprendre que la casa m’inspirés una novel·la històrica. Sempre m’ha interessat la història, m’ha fascinat viatjar en el temps i veure com vivia la gent i què ha canviat -explica l’autora-. No volia romantitzar el passat, sinó tenir l’oportunitat de vestir-me mentalment i viure una altra vida”.

La seva protagonista és una jove Petronella que, amb 18 anys, arriba del camp a una casa senyorial de la Corba d’Or del canal Herengracht, al centre d’Amsterdam. Aterra a la llar d’un marit que no coneix però que preveu estimar, i que viu amb la seva germana, una dona exigent i freda, a més d’una criada òrfena que es pren massa llibertats i un esclau negre alliberat com n’hi havia pocs a la ciutat. La Petronella se sentirà sola i abandonada, aïllada dels secrets que intueix en la seva nova família. La casa de nines és el regal de noces del marit -poderós, aventurer i esmunyedís- però aviat es convertirà en una addicció per a la noia: intueix que les peces que rep de l’artesà miniaturista prediuen el futur.

Un èxit inesperat

Burton (Londres, 1982) va començar a escriure La casa de les miniatures el 2009 mentre exercia de secretària de direcció a la City. No li agradava, però s’havia de guanyar la vida: “Havia de gestionar la vida de l’executiu i també la de la seva dona i els nens, que vivien a Miami. Una persona pot quedar absorbida en la vida del seu cap”, avisa. Havia estudiat literatura anglesa i espanyola a Oxford, però la seva vocació era ser actriu. I tot i que actuava des dels 15 anys, no aconseguia papers sucosos. “Des dels 5 anys tenia aquesta il·lusió. I quan m’oferien un contracte estable a l’oficina, el rebutjava perquè volia ser una actriu famosa. Que ridícul!”, recorda ara. “M’he desenamorat del teatre. No vull lluitar per un paper minúscul i comercial”.

El camí fins a la publicació no va ser fàcil. Va trigar quatre anys a donar per tancat el manuscrit. Va arribar a fer-ne 17 versions, seguint els consells dels editors anglesos i nord-americans, deixant-se guiar. Després de dos National Book Awards anglesos i de ser llibre de l’any a les botigues Waterstones tot va anar rodat: en menys d’un any s’ha traduït a 34 llengües i ha venut 500.000 exemplars només a Anglaterra. Ara es dedica exclusivament a escriure. De fet, té data d’entrega d’un nou llibre, una altra novel·la històrica, que se situarà entre la Màlaga de la Guerra Civil i el Londres dels 60 i que es titularà Belonging.

Burton, simpàtica i honesta, diu sense complexos que no tenia cap referència al cap mentre escrivia. Després li han preguntat per connexions amb obres tan dispars com Grans esperances de Dickens, la Rebecca de Daphne du Maurier, que va adaptar Hitchcock, o la Casa de nines d’Ibsen. I The Guardian n’ha dit que el llibre agradarà tant als fans de La jove de la perla de Tracy Chevalier com als d’ El jilguero de Donna Tartt. I a ella, lectora de Margaret Atwood, Siri Hustvedt i Sarah Waters, li sembla perfecte que cadascú hi trobi el seu reflex.

Personatges de 360º

És fàcil imaginar La casa de les miniatures adaptada al teatre. O a una sèrie de la BBC (ja n’hi han comprat els drets). És una història que passa majoritàriament dins de casa, en el si d’una família, amb pocs personatges. Defecte teatral? “Era inevitable si parles de la casa, però pot ser claustrofòbic. Era un repte. Com a actriu només fas un paper i com a autora els fas tots, perquè sents les seves veus al cap”, explica, abans d’acceptar que el teatre li ha donat certa tendència al melodrama. El que no li ha fet és admirar cegament Shakespeare: “Crec que no és tan bo. Haurien de fer una moratòria de Shakespeare a Londres. Dius: «¿Altre cop Romeu i Julieta?» -pregunta amb cara de fastiguejada-. Però entenc que els turistes vénen a Londres per anar al teatre i que el negoci és brutal”.

L’escriptura de l’anglesa és hàbil en la construcció dels personatges -sempre contra corrent, desafiants, pragmàtics, misteriosos i amb facetes reprimides- i recreant els detalls d’una època i les seves preocupacions. Que la majoria dels personatges de l’obra siguin dones ha sigut natural, poc meditat: “Són éssers humans complets, no existeixen com a apèndix d’un home. Tenen 360º: són cruels, amables, generoses, egoistes, temoroses... No va ser una decisió política. M’interessava explorar totes les possibilitats que podien oferir i mostrar que no eren personatges idealitzats sinó imperfectes”. La novel·la no deixa de ser, també, un viatge iniciàtic d’algú que “pren les regnes de la seva vida tant com pot”. Però Burton obre un gran ventall de temes de fons: el preu de la llibertat, la hipocresia moral, la fragilitat dels diners, l’amor impossible, la maternitat, el racisme, l’homosexualitat...

L’escriptora anglesa passeja per Amsterdam com una turista més. Per escriure el llibre, més que caminar-hi, havia fet servir Google Maps, per imaginar els recorreguts dels seus personatges. Ara encara fa fotografies amb el mòbil a detalls curiosos que descobreix en una façana, en una església, en un museu. L’ spin-off de La casa de les miniatures està segura que arribarà.