Llegim 25/04/2015

Revelar l’essència

Joaquim Armengol
3 min
Revelar l’essència

Recordo les classes de filosofia del professor Josep Maria Esquirol, sempre pausades i ell posat dempeus. Llavors era un jove seriós i espigat, que lluïa uns ulls vivíssims i expressius, molt ben endreçats dins un rostre afable des d’on sorgia la seva veu curosa i abrigada; era la veu del saber sense estridències, l’encarnació de la proximitat i la diferència. Impartia pensament contemporani d’orientació fenomenològica; o sigui, revisava i comentava les idees d’aquell monstre alemany anomenat Heidegger, de Ricoeur, l’humanisme de Lévinas, Arendt i també el desconegut i sorprenent Jan Patocka... Eren classes d’ètica contemporània que giraven a l’entorn de la filosofia de la tècnica i la filosofia política. Si alguna cosa definia Esquirol era la suggestió que produïen les seves paraules i l’autenticitat del discurs. I el mateix es pot dir del seu darrer llibre: La resistència íntima.

Podem considerar aquest assaig com un antídot antiretòric i intel·lectual contra la xerrameca imperant i contra els divulgadors banals de filosofies barates que pretenen oferir píndoles laxants a les confuses i doloroses problemàtiques contemporànies. Aquest és un llibre per a tothom en el seu sentit íntim: pel llenguatge emprat i pel fons humà que ens competeix com a éssers socials. L’assaig és ple d’idees i reflexions suggerents que despleguen allò que seria, ben entès, el sentit comú en la seva expressió màxima, la de revelar-nos l’essència. Nihilisme i sentit, paraules gens alienes que evoquen preguntes tan encertades com ¿per què ens resistim al fet que tot sigui absurd? Resistència i intimitat, voluntat de comprensió i proximitat. Oposar resistència a les coses que ens dispersen, aquest és el repte quotidià i la proposició de viure.

És evident que la vida humana és difícil i que l’home es troba a la intempèrie, d’aquí la necessitat i el sentit de la paraula resistència : com a una forma de moure’s per la vida davant els processos constants amb què topem i que ens disgreguen. De fet, existir és resistir, però el que proposa el llibre és una filosofia de la proximitat, la idea d’una resistència íntima propera: conrear valors com ser vorà i espais com la casa, l’habitació pròpia, que són centre i refugi; la generositat, l’atenció, cuidar i tenir cura, donar-se temps i donar-lo a l’altre, lliurar la paraula i el silenci que acompanya i consola...; un retorn, en definitiva, a la vida senzilla, a conrear les experiències pràctiques, per apropiar-se de la quotidianitat i de la simplicitat de la vida perquè això és, en última instància, el que ens salva. Per tant, se’ns commina a repensar la comunitat, a crear un nou materialisme, més enllà del neoliberalisme o d’un comunisme inconcret, a no cedir davant d’allò que s’afirma i s’imposa sense ser qüestionat, tal com passa amb el domini de l’actualitat i la seva desmesura optimista. Sí, un nou materialisme: “El de les mans que agafen i toquen, el de les olors que sentim i el dels colors que veiem. Contra l’era digital que és evasió, el nou opiaci del poble”.

El llibre, a més, és la demostració que la literatura i el pensament, més enllà de la forma, són vasos comunicants necessaris per al pensament. Els comentaris i referències al voltant d’obres literàries són esplèndids i constants: el Càndid de Voltaire, la figura de l’infermer Gueràssim en La mort d’Ivan Ilitx de Lev Tolstoi, el mite de Narcís o els comentaris memorables prenent el doctor Rieux i el seu company Tarrou, personatges de La pesta de Camus. Tampoc hi manca una ironia fina que trobareu en L’amenaça dels setciències o en el divertit i paradoxal esqueix La suor subatòmica, en relació a l’imponent i avançadíssim accelerador de partícules. Literatura i filosofia, escriptors i pensadors com Heidegger, Sartre, Arendt, Rosenzweig, Lévinas, Bachelard, Kant, Freud, Hadot... Hi ha pocs llibres que s’ocupin de la vida quotidiana en profunditat com ho fa La resistència íntima, i que signifiquin alhora àmbit i condició per a pensar. Per això reivindico la lectura del que és distint, un espai de diferència íntim.

stats