Per acostar-nos als paisatges africans de Motorsoul ens convé fer una marrada per evitar creure que la realitat de Namíbia, el Congo, Casamance o Ruanda no té res a veure amb la dels nostres plàcids mons. Prenc com a exemple un conte de Peter Stamm, que sap radiografiar les persones que es mouen com formigues pels carrers europeus i que no semblen tenir res a explicar. Heus aquí la seva jove Anja, que va viure tres anys al bosc de darrere del poble sense que ningú ho sabés. La nena anava a l’escola, robava el menjar discretament de les botigues, on per la seva curta edat no aixecava cap sospita, i després s’amagava en refugis improvisats entre els arbres. Els seus pares eren alcohòlics i a casa ningú en notava l’absència...

“Ningú va entendre que jo no havia fugit de res, sinó que buscava alguna cosa”, sentencia l’heroïna infantil creada per Stamm. I és aquesta, exactament, l’atmosfera d’un llibre escrit per oferir-nos una Àfrica imaginable, viscuda des de la proximitat. No són ni l’opressió, ni la violència, ni les injustícies flagrants el que omple realment les pàgines de Motorsoul. Som davant d’un relat que confessa la recerca obstinada -en moments impossible del tot- per trobar algun sentit a tot plegat.

Llegida així, la novel·la revela una bellesa inusual. Entremig de la realitat més crua, resplendeixen gestos d’una confiança inversemblant, la necessitat de companyia, la capacitat de superació. Stalker aconsegueix fer visible l’ingredient misteriós del comportament humà que ens mou més enllà del benefici propi. ¿Com és possible que un dur militar s’apiadi d’un nen soldat? ¿I una prostituta amb el virus del VIH i un nen de pit, que viu voluntàriament “casada” amb un home amb traumes greus, d’on treu les forces? ¿I aquell botiguer que endreça la seva mercaderia com si fos a Suïssa, encara que els extorsionadors allí no tinguin cap mena de pietat? ¿I al Lassana, el nen abandonat com l’Anja de Stamm, realment el van criar els micos verds? L’escena que resumeix més bé aquest propòsit de plantar cara a la vilesa és l’oficial dels cascos blaus que es queda al seu lloc en una situació desesperada “per demostrar-se que un homosexual de Bangla Desh és tan agosarat i tan valent com un viril marine ”.

El secret que revela Stalker és que els homes ens fabriquem els relats per no sucumbir. Quan la realitat pesa massa, ens inventem una altra versió dels fets. Inspira tendresa, fins i tot admiració, aquesta lluita constant per construir una fràgil teranyina per damunt dels precipicis i poder allargar la joia de ser simplement vius per fer uns quants passos més sobre el buit. No hi ha cap consol fàcil aquí, però sí una voluntat fèrria de no deixar-se abatre. En el fons, la fugida és sempre una explicació massa simple, tots busquem alguna cosa -que potser no sabríem ni definir.