Fascinats per l’èpica de 1714, el centenari de la Mancomunitat de Catalunya ha maldat, sense gaire èxit, per treure el cap a les agendes, als mitjans i a les llibreries del nostre país. El llibre signat pels historiadors Agustí Colomines i Aurora Madaula busca corregir aquest oblit a través d’un relat contextualitzat. En aquest relat, la institució se’ns mostra com la culminació del projecte pactista del catalanisme conservador representat per la Lliga i, alhora, l’evidència dels límits d’una estratègia que es resumeix en la frase: “Catalunya és la nació, Espanya és l’estat”.
La Mancomunitat va tenir un gran valor simbòlic en representar, per primer cop en època contemporània, totes les províncies catalanes en una única institució d’autogovern. L’impulsor i primer president, Enric Prat de la Riba, traslladaria aquesta voluntat unitària, tot integrant-hi personalitats de diferents procedències amb la doble voluntat d’aprofitar les seves capacitats professionals i de consolidar l’hegemonia política de la Lliga.
Aquest darrer objectiu era reforçat per un adient acompanyament ideològic. Així, la Mancomunitat plasmava el programa noucentista, i la voluntat estatista i d’independència cultural. En només una dècada -entre 1914 i 1924- va desplegar una activitat molt per damunt de les limitacions pressupostàries i competencials. Amb tot, sovint el més rellevant era la simple planificació (com en el cas dels ferrocarrils) o l’inici de la seva concreció (com les vuit delegacions de l’ambiciosa xarxa de biblioteques). De fet, Colomines i Madaula defugen el relat del funcionament intern de la Mancomunitat (limitat a una interessant galeria de prohoms) per centrar el seu interès en les dinàmiques polítiques i ideològiques del període. L’estudi parteix d’una visió del catalanisme molt més plural -en sintonia amb el desaparegut Josep Termes-, tot atribuint-li un doble objectiu comú a les seves diferents concrecions: “La reivindicació, d’una banda, de les màximes cotes d’autogovern, i, de l’altra, la formulació d’un reformisme espanyol per modernitzar Espanya”.
La Mancomunitat i el present
Amb un clar biaix presentista, els autors constaten l’esgotament de la doble fórmula pactista (tant ara com fa cent anys), imputant el fracàs al desdeny de l’Estat i apuntant al separatisme com a inevitable. No és l’única lliçó suggerida. Pels autors, les intuïcions de Prat segueixen sent vàlides avui: lideratge, unitat, “estructures d’estat”, “epifania cívica”... Posats a buscar antecedents reeixits del catalanisme polític, Colomines i Madaula troben absurd que la Mancomunitat no hagi rebut més atenció pública i política.
Amb tot, res no és perfecte. La unitat i l’harmonia del període van ser incompletes. Així, l’hegemonia de la Lliga es limitava -que no era poc- a la Mancomunitat i al catalanisme, ja que en aquest mateix període va topar amb el poderós moviment lerrouxista i amb les restes dels partits monàrquics. De la mateix manera, el civilitzat noucentisme institucional va coincidir amb important revoltes socials i el pistolerisme. Per no parlar del seu galdós final amb la fracassada complicitat amb Primo de Rivera. Entendre aquests desajustos és entendre la mateixa complexitat del període.
Potser, com advertia Lluís Nicolau d’Olwer, en bona part el mite de la Mancomunitat prové del fet que era un govern i no ho era: “Ho era, com si diguéssim, per a les qüestions de gràcia, no ho era per a les de justícia, i sempre podia encarnar la protesta popular enfront de l’altre govern, el que administrava les coses odioses”.
