Només un any i mig després de la publicació del Diari d'hivern , arriba un segon volum de textos autobiogràfics de l'escriptor amb qui tot lector somia topar un dia de passeig per Brooklyn. Els seus seguidors tenen l'ambició secreta de convertir-se en un dels seus personatges o, qui sap, potser fins i tot d'escriure un relat típicament austerià a partir de la trobada fortuïta. D'aquell primer dietari ja vam emetre'n un diagnòstic reservat: vam dir que calia esperar i veure el següent llibre d'Auster per confirmar els pitjors pronòstics. Pitjors? Depèn de què li reclamem a un autor que ens va regalar novel·les esplèndides fa anys, que en el nostre cas és molt. Però això un escriptor ja ho sap: és la responsabilitat que ha contret amb els lectors. Auster va anunciar: "Al llibre parlaré de la història de la formació de les meves idees, la meva aventura espiritual i intel·lectual quan era un nen". Els admiradors d'un autor es freguen les mans quan es publiquen aquest tipus de llibres, i és ben lícit voler tafanejar una mica la cuina o els orígens d'un escriptor. Molta gent, doncs, obrirà el llibre amb interès, però ens temem que el que trobarà a dins s'assemblarà més a un calaix de sastre que a un llibre amb cara i ulls.

El llibre s'estructura en tres grans blocs: un devessall de records d'infància, una reflexió sobre dues pel·lícules vistes d'adolescent i una selecció comentada d'unes cartes de joventut. El primer bloc és una llarga cascada de text en què Auster fa gala d'una memòria prodigiosa perquè enumera una sèrie llarguíssima de records dels primers anys d'infantesa. L'efecte d'acumulació, però, no és suficient per emocionar-nos: s'hi troba a faltar elaboració, estratègia narrativa. Hi ha un record sobre la mort d'un nen, veí del carrer, que, ben treballat, hauria donat un relat esplèndid o un bon capítol dedicat a la mort en un volum de memòries, que, al capdavall, és el que Auster està construint per entregues amb aquests darrers llibres. El segon bloc és dedicat a les pel·lícules L'increïble home minvant i Sóc un fugitiu . Són esplèndides, de revisió obligada, esclar que sí, però a què treu cap aquesta descripció tan minuciosa? No ho dubtin: en aquest cas les pel·lícules són molt millors que el llibre! El tercer bloc s'articula a partir d'un paquet de cartes que la primera dona d'Auster, la també escriptora Lydia Davis, li envia perquè els faci un cop d'ull abans que ella en faci donació a una biblioteca pública. Són les cartes d'un Auster angoixat per la violència dels anys 60 i que fa les primeres passes com a escriptor. Material de primera, sens dubte, però per a qui? Ha de fer una il·lusió boja recuperar una part de tu mateix que et pensaves que havia desaparegut, però això no vol dir que aquell material sigui d'interès públic o, encara menys, que ja tingui una forma literària. L'excepció és una carta força llarga -que un gat vell com Auster per això col·loca al final de tot- i que funciona molt bé com un relat dels baixos fons de Nova York. Podríem haver començat per aquí.

Però hem mentit: encara hi ha un quart bloc, format per un conjunt de fotografies que il·lustren els tres blocs anteriors i que juraríem que hauria funcionat millor si s'haguessin intercalat entre els textos. Qui sap. Esclar que hi ha moments fugaços de brillantor, com la descripció del primer guió cinematogràfic que va escriure (i perdre) un jove Auster, però al conjunt hi falta ambició i cau en l'autoindulgència. Ara, de qui és culpa, això? ¿De l'autor, que no fila prim? ¿O d'un entorn que l'empeny i l'anima a escriure llibres a una determinada velocitat? ¿D'un públic desorientat que s'ho empassa tot? El problema no és que no estiguem davant d'un llibre com Parla, memòria , de Nabokov, per una qüestió de diferència de talents. El problema és intuir que el sistema cultural al qual pertanyem no és capaç, potser perquè ja no li interessa, de generar les condicions necessàries perquè floreixi una obra d'aquella magnitud. On i quan va començar tot? ¿Amb els avançaments editorials, amb els implacables agents literaris, amb les cadenes estandarditzades de llibreries, amb la submissió dels mitjans de comunicació, amb els pèssims nivells d'educació...? " ¿En qué momento se jodió todo, Zavalita? "