Llegim 12/04/2014

Parlar és fàcil

Simona Skrabec
3 min

“Parlar és fàcil”, apunta Philippe Jaccottet al poemari A la llum de l’hivern, perquè per regla general cal “arriscar ben poca cosa”. La poesia pot ser només un treball d’“orfebreria de puntes de coixí” fins al punt que paraules que tenen un sentit tan oposat com flor i por serveixen per construir una mateixa rima. Paraules substituïbles, boniques, són com una campana de vidre. Un mot tan greu com sang es pot repetir a cada línia, sense que el paper resulti tacat, sense que el poeta se senti ferit.

Totes aquestes reflexions que podem llegir en català gràcies a Antoni Clapés són una bona porta d’entrada per preguntar-nos què sabem sobre els poetes que a l’altra punta del continent parlen de manera que els seus versos no siguin un “insult al dolor”. Què sabem, doncs, d’aquell Est sempre massa llunyà i on la sang i el dolor en el segle passat no eren paraules precisament negligibles? En sabem poc i alhora molt perquè en la poesia n’hi ha prou amb un sol vers per aconseguir la lucidesa que ens fa capaços d’assumir les veritats més dures.

Si algun poema polonès o eslovè se’ns ha clavat a la memòria molt probablement sigui gràcies a Xavier Farré, que viu des de fa anys “enmig d’edificis que silencien / la història” del centre de la Cracòvia renaixentista. Farré ha donat la veu a Adam Zagajewski a Terra del foc (2004), a Czeslaw Milosz a Travessant fronteres (2006) i a Aleš Debeljak a La ciutat i el nen (2006), a més d’un extens treball dedicat a les traduccions a l’espanyol. El seu últim llibre, però, avança en una direcció insospitada i ens posa davant d’un híbrid poc comú. A Punt rere punt Farré es capbussa dins d’altres poetes fins a aconseguir confondre els contorns del llibre i del món. “Carrers de noms estranys” i “ciutats vistes d’esquitllentes” guien els passos d’aquest observador de detalls i d’atmosferes. Però l’experiència pròpia ja no és l’única via de reflexió, sinó que les lectures també són elevades a la categoria dels fets viscuts.

Seure a la vora de la finestra

Una d’aquestes vivències la representa Rilke assegut a la vora de la finestra a El lector de Llibre d’hores. Farré també s’asseu a la vora de la finestra per llegir una tarda de pluja, veure com s’encenen els llums a les cases, com el dia declina, com s’encén la primera estrella per estremir-se davant la revelació sobtada del “primer astre com una darrera casa”. L’autor tensa la corda, cita altres poetes, imposta la seva veu, els roba l’ambientació i els accents per esmunyir-se a dins d’un dens teixit poètic compartit. Farré vol esdevenir part d’una Europa viscuda -en aquest cas sí- no com un continent físic, sinó com la pols acumulada damunt els llibres.

“Sóc en les paraules”, i certament és fàcil trobar Xavier Farré en els llibres que ha escrit i traduït. El poema No és un retrat narra l’experiència iniciàtica, el moment en el qual va arrelar la decisió de deixar-se endur cap al desconegut, seguint la petja de les paraules traïdores. Però el camí no li ha portat cap repòs, sinó que les llengües es “conflicten” a dins seu, exigeixen atenció constant. Farré és capaç d’escoltar i d’assumir com a propi tot allò que ha passat en altres temps, en altres contrades. Però alhora vol moure els límits, exigeix que la mirada s’elevi per damunt de tota contingència: “[...]Poesia, vida / realitat, tres elements. Com el foc, / l’aigua, la terra. I amb deler encara / no hem deixat de buscar l’aire”.

stats