És sabut que Oscar Wilde (1854-1900), a més de ser un enorme dramaturg, un gran assagista i un bon poeta a estones, tenia una gran tirada pels nois joves, cosa que l’emparenta amb la tradició grega de la pederàstia, que era una cosa molt seriosa en aquell temps. Cal saber que tot abús en el si d’aquella institució cultural, pedagògica i política de la Grècia clàssica era castigat severament: respecte als joves! Quina gran civilització!
Wilde, per a desgràcia seva, pertanyia a un temps, el de la reina Victòria, en què aquesta pràctica era castigada amb duresa. Però com que Londres era, llavors, un niu de desgavells sexuals, Wilde, com una colla d’homosexuals molt reconeguts, va tirar pel dret, mig abandonant fills i muller, i es va enamorar -això és un fet, siguem justos- d’un noi de bona família, lord Alfred Douglas.
Al pare d’aquell noi, novè marquès de Queensberry, la cosa no li va fer gens de gràcia -val a dir que, en la cerimònia grega de “manllevament” d’un jovenet, els pares també hi posaven mala cara-, i va enviar a l’escriptor, amb astúcia, una targeta en què li deia: “ For Oscar Wilde posing Somdomite ” [Per a Oscar Wilde, que presumeix de somdomita], tal com ho he escrit, és a dir, amb una falta greu d’ortografia i de coneixements etimològics. Per aquestes paraules, Wilde va denunciar el pare de Douglas als tribunals. Va caure a la trampa, perquè llavors van anar a judici, i el marquès va fer aportar testimonis de poc pes, però de molta ressonància: nois vagarívols que es prostituïen amb el primer que passava, en certs carrers ombrosos de la ciutat.
El jutge va fer desfilar els testimonis. En presència d’un d’ells, el fiscal acusador va preguntar a Wilde: “¿És veritat, com diu el fiscal, que vostè va tenir relacions amb aquest noi?” Aquí va ser on Wilde va perdre els estreps i la causa, perquè va respondre: “I ara! ¿Jo, relacions amb un noi tan lleig? Un té les seves preferències!” Ja no calien més proves; i el dramaturg, assagista i poeta va ser condemnat a dos anys de treballs i misèria a la presó de Reading, de la qual es deia que, en cas que un home en sortís viu, no viuria, un cop lliure, més que dos tres anys. Així va ser: Wilde, les obres del qual van ser retirades de tots els teatres de Londres, reduït a la misèria, se’n va anar a França, on tenia amics. Va retrobar-se amb lord Douglas uns quants mesos a Nàpols, i finalment es va instal·lar a París, sense un cèntim. Va morir en l’endurança només dos anys i escaig després d’haver sortit de la presó. Però a causa d’aquest afer, Wilde ens va deixar els seus dos poemes més bons: De profundis, escrit a la presó, i La balada de la presó de Reading, tots dos al·ludint a la seva bogeria amorosa i al seu enorme infortuni.
