Un home malalt (terminal) agafa un tren i fuig de casa, de la compassió familiar. Prefereix passar els últims mesos que li queden entre desconeguts i a un ritme desconegut. Un bar, un bordell, una església, una excursió fins a dalt d’una muntanya: tot té forma de final, si es mira bé.

Un escriptor en llengua malalta (terminal) agafa un bolígraf i fuig de la pàgina, de la compassió crítica. Prefereix que la seva llengua passi els últims mesos que li queden entre capítols desconeguts i a un ritme desconegut. Una frase, un adjectiu, un verb, una descripció: tot té forma de final, si s’escriu bé.

Als anys seixanta encara no era una evidència que l’occità estava tocat de mort, però la feina jacobina de l’estat francès estava assolint un dels seus objectius primordials: arranar el territori hexagonal fins a convertir-lo en un sol camp d’arròs lingüístic. Ja se sap que el monocultiu ha donat grans alegries a l’espècie humana. “Són francesos les teves escoles, els teus liceus i les teves facultats. Ni tan sols una càtedra per estudiar els trobadors”, s’exclama el protagonista d’ El llibre dels finals, que té moltíssim a veure amb el seu autor, Joan Bodon (1920-1975). Bodon havia nascut a Crespinh de Naucèla (en francès, Crespin de Naucelle), havia après l’occità a casa i va ser quan va descobrir les obres dels felibres i quan va ingressar al Partit Comunista que es va convertir en occitanista, un moviment que, al voltant de les reivindicacions del Maig del 68, es va organitzar com a resistència antifrancesa, però que a poc a poc es va anar esllanguint.

Hi ha lectors que deuen recordar la seva magnífica Catoia l’enfarinat (Club Editor, 2009), una novel·la que, com aquest llibret, denunciava l’aniquilació d’una llengua i la cultura que necessàriament porta lligada. La diferència és que a Catoia es feia a través d’una petita catedral de ficció i aquí l’exercici és molt més despullat, es podria dir que més modern i tot. Un home arriba a Clarmont d’Alvèrnia (en francès, Clermont-Ferrand), entra i surt de bars i de bordells, coneix un capellà que ha penjat els hàbits amb qui manté unes converses sobre l’amor i sobre la mort que es van enfosquint progressivament, es fa amic d’unes prostitutes i xerra amb cambrers i pastors. Les històries que li expliquen funcionen com a mirall o projecció de la gran història de la llengua que s’està acabant. Cada vegada fa coses més insòlites, fins i tot arriba a protagonitzar escenes de cinema pornogràfic, cosa que remet a l’univers del Salò de Pasolini: el feixisme com a atac a la integritat i la intimitat dels cossos, en última instància. Tot el llibre és un monòleg interior: si fos crítica de cinema diria que “el director s’ha posat la càmera a l’espatlla i no ha deixat de petja el protagonista en el seu periple físic i mental”, durant el qual tasta els diferents vins d’Alvèrnia i recorda els poemes dels trobadors o la derrota de Vercingetòrix contra Juli Cèsar. Tot per constatar que la Terra d’Oc havia tingut els seus grans dies, com tots els hem tingut, però que han acabat com l’avi del capellà, mort negre i crispat al llit de casa. “És a l’infern, és a l’infern!”, exclama la seva vídua, allà on cremen eternament les ànimes i les llengües.

“Mai no ha passat pel cap de ningú d’anorrear catedrals. La nostra llengua és més que una catedral. ¿Per què són tants, doncs, els que volen demolir-la?”: deixant de banda que els fanàtics de l’Estat Islàmic han fet passar de moda la primera part de la frase, aquí es resumeix l’essència del drama que es va viure a Occitània (i a la Catalunya Nord, i a Bretanya, i a tot arreu on no es parlés francès). La gràcia d’aquest llibre és haver sabut destil·lar-lo en una forma pura, la que exigia un fenomen tan brutal però també tan evanescent com l’extermini d’una llengua.