Etiquetat fa uns anys pel periodista Manel Cuyàs com a membre dels “descarats” -una generació de joves escriptors de plomes irreverents i altament preparats (Sostres, Graupera, Bierge...)-, Enric Vila renova l’adscripció amb una polèmica i personal aproximació als mesos previs, de juliol a octubre del 2014, al 9-N. Sota un format de dietari que li permet barrejar pensaments propis, converses múltiples, cites alienes i interioritats personals, el llibre dibuixa una clara línia entre els bons independentistes i la resta.

Els primers -Vila entre ells- es caracteritzarien per haver patit un cert ostracisme i haver estat acusats de fanàtics, per aixecar la veu quan el sobiranisme era minoritari, i per qüestionar certs dogmes (la immigració, la llengua...) sense importar-los les formes. Amb aquesta (auto)vindicació èpica, els pioners del nou sobiranisme no demanen tant un reconeixement a posteriori del seu encert inicial com ser validats com a intèrprets de futur del procés.

Enfront d’aquests precursors, hi trobaríem els contraris a la independència i els partidaris de la tercera via (“[quan] sento un catalanista parlant de moderació me l’imagino xuclant una gran polla rojigualda ”), com els sobiranistes sobrevinguts aferrats “als miracles” d’una independència de vellut. Són aquests darrers els més blasmats per viure sota un equivocat optimisme i sense voluntat real d’arriscar res pel país. La mentalitat mesella seria filla del persistent sotmetiment a Espanya. En una lectura maniquea del nostre passat, Vila dibuixa un Estat implacable i l’acusa de practicar un “sistema de colonització”. Al suposat abús secular s’hi hauria sumat una conjuntura político-econòmica mundial que hauria abocat a l’abisme a les classes mitjanes. Entre l’espasa i la paret, s’hauria fet plausible el procés. Un procés que, segons l’autor d’ Un estiu a les trinxeres, “està a punt d’arribar a un punt mort”. Per desencallar-lo, només hi hauria un camí: la violència (i d’aquí el títol del llibre). Violència que, sense obviar la física, comprendria el trencament, el joc brut o el sexe (“disposat a fer la guerra [...] em vaig lligar la Marisol”, àlies de la seva aleshores popular parella). Per a Vila, calen “homes imperfectes”, cínics, corruptes i arriscats, en una genealogia que aniria de Pau Claris al primer Pujol. Potser sí, tot i que, com tuitejava el professor Quim Brugué, no sigui descartable el contrari: “La guerra es fa a les trinxeres, la política a les places. Sobren trinxeres i falten places”.