El centenari de la Primera Guerra Mundial ha desvetllat una gran passió literària, i un munt de llibres han ressorgit de les seves tombes ocupant pàgines de diaris com taques exemplars de l’horror. Quin gran tema, aquest de la guerra! Haig de dir que davant l’abundant oferta literària de la massacre prefereixo l’humor, la sàtira antibel·licista i l’absurd a la literatura pacifista basada en l’horror a les trinxeres o les faules que tracten d’encimbellar guanyadors. La sàtira i la paròdia d’una realitat tan dramàtica com és la d’una guerra sovint exalten la burla de la intel·ligència, desdramatitzant l’espant i mostrant l’estúpida altivesa d’aquells que hi participen gojosos. I Nosotros caminamos en sueños, de Patricio Pron, és una novel·la exemplar en aquest sentit. No he llegit cosa tan brutal i alhora tan divertida des de Les (meravelloses) aventures del bon soldat Svejk, de Jaroslav Hasek.
Nosotros caminamos en sueños ens situa en aquell conflicte bèl·lic oblidat entre la República Argentina i la Gran Bretanya, l’anomenada Guerra de les Malvines (1982), però en realitat Patricio Pron recrea una visió absurda i satírica universal, més enllà de totes les batalles. La guerra, en mans de Pron, és un esdeveniment estúpid i ridícul que reposa sobre l’absurd de fer-se matar sense saber ben bé per què ni per qui. Els combatents es troben enmig d’un lloc gelat on cauen bombes a dojo i els fragments dels cossos mutilats pinten al natural un paisatge grotesc, entre la boira espessa i el vermell ensangonat. En realitat ningú sap qui és l’enemic, ni on es troba, ni què cal fer, ni on anar. Ordres? No n’hi ha, o són un pur disbarat. Els comandaments militars -com tots sabem- són l’arquetip palmari del cretí humà. La fantasia crítica de Pron es desboca sovint i, per si encara fos poc, damunt els caps dels pobres i desconcertats soldats hi penja suspesa una bomba descomunal, l’amenaça constant de la destrucció: “ El soldado Cornudo había corrido en dirección al enemigo, luego la niebla lo había ocultado y no habíamos vuelto a verlo y una bomba había quedado suspendida sobre nuestras cabezas y todos nos habíamos preguntado si eso era algo rutinario en esa guerra o una novedad, inapreciable para quienes - como nosotros - carecían de toda experiencia previa en esta clase de cosas... ”
La mort i el dolor durant la guerra
Pron usa la sàtira i la paròdia com una constant denúncia estètica combativa, produint un plaer immens al lector, tot identificant aquest to descordat de burla furibunda amb el seu sentit més crític. Per això cal admirar els extraordinaris i divertits personatges que, tot i estar reduïts a quasi unes veus, proclamen vivament les seves obsessions i les seves idees abstractes; de tal manera que acaben semblant més reals que la vida, mostrant el disbarat monumental que viuen. Aquí els teniu: Sorgenfrei, Morin, el Teniente Perdido, el General Mayor, el soldat Capitán, Arturo Ui, González Uno i González Dos, l’oficial Farseen o Falseen, el Tanquista, la Querida del soldat Capitán, Whitelocke, el soldat negre Afrikakorps, el soldat o la soldat Bernabé Ferreyra, Zinovy Rozhestvensky, el doctor Doctor, el Nuevo Nuevo Periodista, els soldats Pignou i Copi...
Aquest llibre despietat i meravellós em fa pensar molt en el Càndid de Voltaire, per la còmica visió que ens ofereix d’un món de desastres on, amb inesgotable energia, es contemplen les terribles possibilitats del fet humà. En realitat Nosotros caminamos en sueños és una descripció aterridora, descordada i molt crítica d’aquesta humanitat sempre guerrejant, en la qual la guerra, la destrucció, l’opressió, la corrupció, la prostitució... són tractades com si fossin conjuntures naturals. No hi ha dubte que la sàtira, la ironia i l’humor són l’armadura més eficaç contra l’estupidesa humana i el seu destí.
Pron, però, ens recorda que l’única veritat d’una guerra és la de la mort i el dolor. Em penso que no es pot ser més lúcid. Si féssim comprendre llibres com aquest, el Càndid de Voltaire o Les aventures del bon soldat Svejk de Hasek, només anirien a les guerres els fills de puta que les inventen. Quin gran tema, la guerra!
