FER-SE UN PAÍS QUE ÉS UN CONTINENT
Tenim un parell de llibres publicats en els últims mesos que expliquen, des de punts diferents, des d’estils diferents, la profunda necessitat de l’escriptor nord-americà de comprovar fins a quin punt continua arrelat a la terra, a la gent, al país. I aquesta necessitat és imprescindible per continuar escrivint. Es tracta d’ Una pesadilla con aire acondicionado (del 1945, publicat per Navona el 2013), de Henry Miller, i Viajes con Charlie (del 1962, publicat ara per Nórdica), de John Steinbeck, premi Nobel de literatura del 1962. Tots dos viatgen amb la intenció de retrobar-se amb el país. Un perquè després d’anys passats a Europa, quan torna, vol veure què ha passat a casa seva. L’altre, Steinbeck, en sent la necessitat perquè comença a sentir-se “culpable” d’un cert allunyament mental de la gent que l’envolta.
Miller ho fa amb una carraca que s’espatlla bastant sovint, durant el període immediatament anterior a l’entrada dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial. Steinbeck se n’ocupa uns deu anys més tard, a bord d’una mena d’autocaravana feta exprés.
LA IMMENSITAT DEL TERRITORI
El primer és crític, individualista, cínic. Deplora la industrialització massiva del nord del país, amb la deshumanització consegüent, tant com l’estupidesa mundana californiana. Per contra, admira d’una manera un pèl simple la pervivència de la idiosincràsia del sud, que inclou un respecte de valors a “l’europea”, com ara un cert manteniment de costums més humans, amb un pas del temps diferent i on no tota la vida està enfocada a la feina i a l’ordre. Té un punt de menfotisme sentimental que el porta a fer descripcions de tots els mals que troba i a deixar traspuar el profund amor i admiració pel país immens. Sobretot, curiosament, assistim a la visió d’un Miller que se’ns posa tendre, sovint fascinat per les meravelles paisatgístiques que es va trobant.
Steinbeck, home ordenat, amb família, que es prepara el viatge al mil·límetre, és gairebé el contrari: es troba en fals, fa massa temps que està tancat a casa. I així no hi ha manera de captar les pulsacions profundes del país. Agafa el seu gos i es llança a la carretera amb la intenció de recórrer 16.000 km. Fica el vehicle pertot arreu i s’acosta a la gent amb respecte. No fa grans interpretacions macroeconòmiques o socials com Miller i a més, ja des del principi, ens adonem que es tracta d’un viatge molt important per raons personals. Som al 1960, ja té 58 anys i fa el viatge amb un sentiment contradictori de reconeixement de l’entrada en la maduresa. És un trajecte de retrobament amb ell mateix, cosa que dóna un altre caire al relat, més íntim, i alhora profund, molt interessant, ja que fa passar el viatge per aquest prisma tota l’estona. Fins i tot en els casos més insòlits, com quan està a punt de matar un parell de coiots i al final acaba perdonant-los la vida perquè se sent vell i mandrós.
Dos llibres molt interessants. La visió de Miller és més periodística. La de Steinbeck, més literària. Totes dues, de molt bon llegir.
