BarcelonaL'escriptora Mary MacLane, que va néixer a finals del segle XIX, podria definir-se com la primera blogaire –sense blog– de la història. "De condició femenina i amb 19 anys d'edat", com es defineix a les primeres pàgines del seu diari, les confessions i particular forma de veure el món d'aquella adolescent americana, convertides en best-seller, van fer d'ella una de les escriptores més aclamades als Estats Units de principis del segle XX. 'Deseo que venga el Diablo', (Seix Barral, 2015) arriba amb 100 anys de retard a les llibreries espanyoles, però encara conserva un estil incendiari i modern, prototípic dels blogaires actuals.

Les frases iròniques i burletes sobre la soledat i la feminitat, i els textos d'amor, sang i sentiments confereixen a cada una de les entrades el caràcter tràgic d'una jove escriptora alternativa obligada a viure en un món hostil. "Podria dir-se que la que perfila aquestes pàgines és en realitat una sort de diable. Un petit dimoni amb els ulls incendiats que dibuixa el món tal i com el veu", diu la poeta Luna Miguel, autora del pròleg del llibre.

Altiva i narcisista, sovint divertida i amb una precisió i estil únics en fer servir la ploma, es dirigeix a un esser diabòlic a qui invoca en cada una de les pàgines, amb el desig que l'ajudi a desfer-se de tots els mals i traves que el seu esperit juvenil li imposa. El seu estil directe i arriscat va configurar un llenguatge propi que sense saber-ho, molts anys després s'estendria i predominaria entre milers d'usuaris d'Internet.

De la literatura al cinema

MacLane va néixer a Winnipeg (Canadà) al 1881. Després de triomfar amb 'Deseo que venga el Diablo' (1902), es va mudar a Nova York, on va escriure una sèrie d'articles per al 'New York Tribune' basats en les seves vivències i opinions. Va publicar dos llibres més, 'My friend Annabel Lee' (1903) i 'I, Mary MacLane' (1917), tots ells amb un marcat contingut autobiogràfic. La productora Essanay Studios –que treballava amb Chaplin, Gloria Swanson i Harold Lloyd– va proposar-li d'adaptar al cinema un dels seus articles. El resultat, 'Men who have made love to me' era una pel·lícula innovadora on l'actriu s'interpretava a ella mateixa, fumant en escena i adreçant-se directament a l'audiència. Va morir a l'habitació d'un hotel de Chicago al 1929, quan tenia 48 anys, i les causes del seu decés encara no s'han aclarit.