Maria és un nom especial. Ho és per la càrrega religiosa que comporta, perquè és un nom senzill que pot arribar a ser sofisticat i perquè és un nom antic que no passa mai de moda: se’n diu l’àvia i la besnéta. És un nom especial perquè tradicionalment s’ha combinat amb molts altres. La majoria de noms admeten un Maria abans o després, inclosos molts noms masculins.
L’origen del nom de Maria l’hem de buscar en el nom hebreu Míriam, que apareix al llibre bíblic de l’ Èxode. Hi ha diverses teories respecte a la seva etimologia, però n’hi ha una de més bonica que les altres: el nom vindria dels mots hebreus mir (relacionat amb la llum) i yam (mar). Així que Míriam voldria dir llum damunt del mar. A Catalunya, si triem el nom de Maria per a una nena, tenim diverses possibilitats: a més de Maria i de Míriam, també tenim Mireia i Mariona.
Mireia és un nom provençal que va popularitzar Frederic Mistral amb el poema del mateix nom. Segons sembla, Mistral va triar el nom per a la seva heroïna perquè l’havia sentit a casa, però ningú li sabia dir d’on provenia. Quan el poeta va voler batejar la seva filla amb el nom de Mireia, el capellà s’hi negava perquè el nom no apareixia al santoral catòlic. Aleshores Mistral va improvisar un argument que va convèncer el rector: Mireia seria la forma provençal del sagrat nom de Maria. A França, existeix el nom de Mireille, derivat del nom provençal.
Finalment, parlem de Mariona. Es, òbviament, el diminutiu de Maria. Hi ha altres noms que s’endolceixen amb aquesta terminació: podem dir Martona, Montserratona, Bertona. No sabem ben bé per què, però Mariona s’ha anat consolidant fins a esdevenir un nom una mica diferent del de Maria. Fins i tot n’hi ha que trien per a una nena el nom d’Ona i argumenten que és un diminutiu de Mariona.
Es fàcil pensar que Mariona fos la manera natural d’anomenar les Maries quan eren molt petites, fins que algunes van decidir conservar-lo de grans. Com la protagonista de Mariona Rebull, una novel·la d’Ignacio Agustí que va contribuir a popularitzar el nom.
