El nom d’avui és un cas curiós. Des de fa anys està situat entre els deu noms de nena més posats a Catalunya, en la seva versió castellana, Lucía. En català, en canvi, el nom ha anat retrocedint fins a gairebé desaparèixer. Sembla que soni antic, perquè només coneixem àvies que se’n diuen, però això és perquè no ha existit la voluntat de recuperar-lo, cosa que sí que ha passat, en canvi, amb altres noms com Neus i Teresa.
Tot i així, Llúcia és un nom que té molta presència en la nostra societat, sobretot pels volts de Nadal. Pensem en la Fira de Santa Llúcia, que totes les famílies amb canalla visiten per acabar de guarnir el pessebre i l’avet, i pensem també en la Nit de Santa Llúcia, una de les cites culturals més destacades de l’any, amb el lliurament dels prestigiosos premis literaris d’Òmnium Cultural, entre els quals hi ha el Sant Jordi de novel·la. Aquestes dues cites de la tradició catalana tenen a veure amb la festivitat de Santa Llúcia, que s’escau el 13 de desembre. Es commemora així la tràgica mort de la santa siciliana que, segons la llegenda, va ser violada, torturada i cremada pel fet de ser cristiana, sense que tots aquests mals poguessin acabar amb la seva vida. Finalment, el procònsol romà que havia ordenat martiritzar-la va fer que li arrenquessin els ulls i, com que la noia continuava viva, la va fer decapitar.
La imatgeria la presenta portant una safata amb els seus ulls i, com que la tradició diu que quan els hi van arrencar la santa encara hi veia, és la patrona dels cecs. Durant l’Edat Mitjana -a causa del retard acumulat al calendari julià-, el dia de Santa Llúcia coincidia amb el solstici d’hivern, cosa que explica la dita “Per Santa Llúcia, pas de puça, per Nadal, pas de pardal”, que fa referència a l’allargament del dia, de les hores de llum.
I, parlant de llum, etimològicament, el nom de Llúcia -igual que passa amb els masculins Llucià i també Lluc- ve del llatí lux, luxis, que vol dir llum. Llúcia, Lucía, Llucia (dit a la mallorquina), Lucy, Lucie. Un nom per a dones lluminoses.
