La publicació, l’any 2010, del primer volum dels Diarios d’Iñaki Uriarte va ser saludada unànimement com la conjunció d’una rara perfecció estilística i un petit prodigi d’agudesa i ironia. Com tots els besnéts de Montaigne, Uriarte s’havia enfrontat en solitari al seu quadern sense més pretensió que consignar el pas del temps i les petites -de vegades còmiques, de vegades dramàtiques- devastacions de la vida. L’ocasió d’editar una selecció d’aquelles anotacions, però, va propiciar que el selecte grapat d’amics que habitualment les havien llegides es veiera eixamplat notablement. A pesar de la seua reticència pudorosa, l’autor no en degué quedar descontent, perquè l’any 2011 en va publicar un segon volum i ara ens n’arriba el tercer. Al llarg d’aquestes pàgines ja irreversiblement públiques, Iñaki Uriarte s’ha anat autoretratant com un tipus peculiar, partidari estricte del dret a la peresa (aquella que fa sorgir, per pura ignició, l’acte creatiu), basc atípic (ni amb els nacionalistes ni amb els antinacionalistes), lector contumaç i coneixedor, finalment, que “ hay muchas razones para intentar publicar algo; una de ellas es echarlo de casa ”.

En un món en què el 90% dels lectors (em quede curt?) opten per ficcions més o menys desmenjades (preferiblement històriques, o “de gènere”, o en tot cas molt gruixudes), es fa difícil haver d’explicar -una vegada més- que cal arribar a la majoria d’edat. I, en matèria literària, aquesta etapa biogràfica ha de ser necessàriament la de la prosa de no-ficció, allà on la realitat no necessita ser inventada perquè espurneja amb tot el seu hàbit meravellosament folrat de puta vida. Un consell inútil, ja ho sé, perquè els lectors volen ser enganyats -volen ser tractats com infants-, i contra això no hi ha arguments ni contrasenyes. Escriu Uriarte: “« ¿Y qué es lo que usted prefiere en un hombre? Que me haga reír». He leído innumerables entrevistas a mujeres que responden así. Los que dicen que la mujer es superior al hombre tienen aquí su mejor argumento. Debería haber una asignatura en los colegios: cómo hacer reír a las niñas ”.

Un dia un tipus s’alça al matí, mira al seu voltant i escriu això. Ara nosaltres podem agafar literalment el petit text en qüestió o podem presumir-hi una àcida ironia, fins i tot una mica de mala bava. De qualsevol de les dues maneres la lectura proporciona un plaer moral de bona llei (però, en el segon cas, al plaer s’hi afegeix, a més, el somriure de la intel·ligència). Diaris? Literatura adulta, simplement.