Tothom que conegui algun bibliòfil sap que aquesta llei de gent són al mateix temps bibliomaníacs, és a dir, alguna cosa més que apassionats pels llibres: maniàtics. N’hi havia un que, des que va veure la pel·lícula de Luis Buñuel Simón del desierto (1978), va començar a col·leccionar tots els llibres que trobava sobre aquest anacoreta o eremita siríac del segle V que, després d’haver passat una temporada acompanyat d’altres monjos en un cenobi d’aquell lloc, va demanar que li fessin una columna per instal·lar-s’hi, a dalt, la resta de la seva vida. Els companys li van fer cas i li van construir una columna de cosa de tres metres. Com que era un home sant i era una època de gran admiració per les extravagàncies, una munió de persones rodejaven la columna, dia rere dia, per escoltar les paraules de l’estilita -del grec stylos, columna- i per rebre’n la benedicció.

Com que Simeó volia estar més a prop de Déu i, en especial, més allunyat de la plebs, va demanar que li fessin una columna més alta. L’hi van fer de set metres, i al final de disset: és impossible saber-ho amb certesa. Tot això s’esdevenia, també possiblement, en algun lloc no lluny de l’avui castigada, devastada, Alep, una de les ciutats més cultes del Pròxim Orient als segles de la romanització. El sant disposava d’un cistellet per elevar el menjar, escàs, que li deixaven els pelegrins, i d’una carabassa per a l’aigua. Feia les necessitats des de dalt. No temia el fred -que pot ser viu en aquelles contrades- ni la calor; i la història diu que va viure més de vuitanta anys. És venerat a molts diversos llocs de l’orbe.

La vida de Simeó del desert va ser tan potent a l’Edat Mitjana que va ser narrada per força gent: per sant Antoni eremita, per Teodoret de Cir, després segons el manuscrit anomenat Mardin, anònim, i per més gent. També existeix un manuscrit a la Biblioteca Vaticana que en parla.

Però el bibliòfil que hem dit volia aquesta, raríssima: Exclamación a los heroycos hechos del eremita del ayre, ave celeste, maravilloso príncipe de los stylitas, San Simeón, por D. Andrés Antonio Sánchez de Villamayor : en Madrid, en la imprenta de Bernardo Peralta, [que] vive enfrente del Horno de la Mata, 1728. Cada vespre, abans de ficar-se al llit, la buscava a Iberlibro.com, i mai no sortia. Un dia va aparèixer, bé de preu. La va comprar i ara és un home més feliç que abans. Però no trigarà a quedar posseït per una altra mania, per un altre llibre que desitja tenir i que encara no és a la seva biblioteca.