MESTRE VIVES I L'ESCÀNDOL
Coincideixen en el temps dos llibres de reflexió sobre el món de l'ensenyament. Cal dir que si bé són radicalment diferents, també són complementaris. El primer és Tragicomèdia a secundària (Memòries d'un mestre cremat) de Mateu Lluís Vives. Tot fa pensar que aquest nom respon a un pseudònim. Quan llegeixes el llibre n'estàs segur: és un tractat de denúncia de la situació a l'ensenyament fet des de la més profunda de les vocacions i de l'experiència. A Catalunya encara recordem Crònica d'un professor de secundària de l'amic i col·lega Toni Sala (Edicions 62, 2001), en què mostrava el món de l'ensenyament des de dins. La claredat i la nuesa de la descripció va suscitar una certa polèmica durant força temps i el llibre es va vendre bastant.
Amb la mateixa intenció, però de to diferent, és aquesta Tragicomèdia a secundària, publicat per la mataronina editorial Voliana. L'autor és algú que fa 35 anys que treballa en l'ensenyament públic. Per tant, és un supervivent. I Mateu Lluís Vives, amb un estil fresc i penetrant, irònic i divertit, distanciat i alhora compromès, ens diu d'acompanyar-lo en un recorregut vital d'aquests 35 anys a través de les situacions més curioses, estrambòtiques i fins i tot rocambolesques. El llibre és ple de referències concretes i de dades. A més, com que l'àmbit del llibre és el del País Valencià, als del Principat ens acosta a una realitat sovint força desconeguda, com és la dels ensenyants que han de lluitar dia a dia per la normalització de la llengua. És un llibre recomanable per a tothom, però especialment ho és per als mateixos ensenyants, perquè sentin de prop la complicitat d'algú com ells, però que, a més, en comptes de plorar i gemegar, ho fa a la valenciana, llançant traques. S'admeten apostes per saber qui s'amaga rere aquest pseudònim. Les úniques pistes segures són que és valencià, escriu molt bé i fa 35 anys que és mestre. No hauria de ser tan difícil desemmascarar-lo. Però en qualsevol cas, posats a dir i un cop llegit el llibre, ens adonem que el pseudònim no és tant pel fet de prevenir possibles represàlies sinó més aviat per no fer malbé més d'una relació personal.
MESTRE DEL POZO, PER PARTS
Radicalment diferent, des de la serenitat i el didactisme, acaba de publicar-se un altre text molt interessant, sobretot pel plantejament. Es tracta d'Educacionari (Edicions 62), de l'exconseller Joan Manuel del Pozo. La seva també dilatada experiència en aquest camp l'ha dut a confegir una mena de tractat, de vademècum, sobre l'ensenyament. Educacionari és un text sòlid, emotiu, responsable i professional sobre l'ensenyament i sobre el fet d'ensenyar. I, per tant, sobre els ensenyants. La novetat és la presentació en forma de seixanta entrades, com seixanta píndoles. La reflexió lúcida detecta errors i proposa solucions, però, sobretot, remarca la necessitat imprescindible de trobar sentit a l'ensenyament, tal com està plantejat avui, de cara als reptes ineludibles del futur, un futur que posa en qüestió sistemes i, sobretot, professions com la de mestre.
