“Hermes de Tamariu -dues dents sí, quatre no i les poques endolades- rentava culleretes de cafè darrere el taulell d’El Peix que Fuma. Era un divendres, al vespre. L’establiment, dels de columnes i espills on es podien sorprendre velles imatges blavoses com vagues taques de fum, era gairebé buit. Només al fons, a la dreta de la taula del billar, davall del gran rellotge de paret que marcava les dues d’un migdia de trenta-dos anys enrere, els jugadors de manilla feien la partideta quotidiana”. Amb aquesta agilitat narrativa magnètica comença Joc de caps, la primera de les setze narracions incloses en Històries de la mà esquerra, volum amb què Jesús Moncada va debutar al 1981. Tretze de les peces recreen literàriament -amb sentit de l’humor, tendresa i exigència- el poble de Mequinensa, on Moncada va néixer al 1941: aquest seria el punt de partida, entre d’altres, d’ El cafè de la granota (1985), Calaveres atònites (1999), i la seva novel·la més celebrada, Camí de sirga (1988).

Situats sobretot en els temps de la Segona República i el franquisme, els contes d’ Històries de la mà esquerra -que compten amb un pròleg de Pere Calders- són una manera òptima d’entrar en l’univers creatiu de Jesús Moncada, mort prematurament als 63 anys.