De vegades cal que algú aturi en sec la fel·lació i et digui “Tu saps el que tens aquí sota?” perquè et replantegis la vida de dalt a baix. Això és el que li passa al protagonista d’ El dia que va morir David Bowie, la novel·la gai més explícita de la literatura catalana recent, quan un rotllo de discoteca li assenyala la pústula que li ha sortit sota el gland.

El fantasma de la sífilis farà que aturi en sec el safari per la Barcelona nocturna -just el cap de setmana que investíem l’últim president de la Generalitat, Carles Puigdemont- i faci balanç vital des de la consulta del metge -l’endemà, dilluns, el matí que va morir David Bowie- a l’espera del resultat de les analítiques.

Després d’escriure biografies, peces teatrals i un recull de relats, el precoç Sebastià Portell (només té 23 anys!) se la juga en la seva primera novel·la, un monòleg torrencial en primera persona que encadena orgies amb passatges de la Bíblia, flyers de pizzeries o trossos del manual franquista La perfecta ama de casa, de Maria Luisa Rocamora. L’estructura fragmentària i la construcció a base de flash-backs també admet xats per cardar, escenes teatrals i cites de Teresa de Jesús, Judith Butler o Jean-Luc Godard, i tot llisca gràcies al talent i la barra d’aquest narrador llibertí, provocador i irreverent.

Llengua rica i desacomplexada

Deixant de banda la mida del seu membre -lloada constantment durant tota la novel·la-, els millors atributs d’aquest Ben Brooks català són una llengua rica i desacomplexada i una orella entrenadíssima per caçar el bo i millor de la parla quotidiana. Als microcontes orals de Maracaibo (AdiA Edicions, 2014) ja ho vam veure: Portell té un do per reproduir aquella frase magistral que, pronunciada sense voler, retrata de cap a peus un personatge, com l’enèsim titador anònim que, abans de tocar el dos, li demana: “Va, digue’m alguna cosa en mallorquí”.

A estones El dia que va morir David Bowie deriva cap a un tractat massa exhaustiu del sexe en l’era del Grindr, els poppers i l’MDMA -“Trencar culs és tot el que he sabut fer en aquesta vida”-, però espigolades entre la bacanal també hi trobem un munt de reflexions interessants sobre l’amor, la feina, la família i la realització personal en l’era del precariat.