La poesia no diu sinó evidències, però tota la diferència rau en el com, en la formalització lingüística de la suposada evidència. I diem suposada perquè les evidències no són tals, són complexes, i àdhuc contradictòries -poden ser tan sols “vidències”-, i pertanyen a ordres tan diversos que no sabríem oferir-ne classificació sense temor a errar en el determini.
El poeta Jordi Pàmias (Guissona, 1938), com a mestre de la paraula, ho sap prou bé. L’“experiència”, que en deia Rainer Maria Rilke; la “visió”, que en deia William Blake; la “il·luminació”, que en deia Carles Riba. També parlava el nostre insigne traductor d’Homer del “vers donat”. O trobat, afegiríem. Perquè Jordi Pàmias “troba”, i és un trobador en el sentit més literal. En aquest cinquè lliurament de la seva obra poètica -que ha anat publicant Pagès Editors des de l’any 2004, amb Lluna d’estiu -, Pàmias, estendard de l’escola poètica de Ponent, de qui han ponderat l’obra crítics i poetes bons coneixedors del corpus, ens dóna fe d’un art on domina l’artesania del verb i la saviesa d’un esperit d’alta cultura, d’un humanisme greu però clafit d’esperança.
Un escriny de troballes
El lector que no conegui l’obra anterior de Pàmias pot mesurar-se amb allò que se’ns ofereix: literatura de primer ordre. I en aquest pla, un escriny de troballes, que són fruit d’aquest conreu intensiu. En la introducció el mateix poeta s’encarrega de fer un repàs a la seva obra, i, en referència a la que ens toca, ens informa sobre la trilogia d’aquest recull. Terra cansada, que va merèixer el premi de la crítica Serra d’Or i el Premi Nacional de la crítica (2004), és el conjunt menys unitari, amb petites joies, com Confidència, o Petita cançó de riu, i arreu, troballes de les seves: “quan no tinc somnis / sóc home vell”, “el pessic de sal de la nostàlgia”, o divises clares: “Amb el llibant quasi segat, manté / el do de l’aigua fresca: / la pura voluntat de saber i de comprendre”.
A l’obra següent, Narcís i l’altre, que va guanyar el Miquel de Palol (2001) i el premi Cavall Verd de poesia (2002), s’hi nota, afirma l’autor, “la influència de la filosofia de l’alteritat”, i s’hi expressa “la contraposició entre l’obertura de l’amor i el tancament narcisista”. I seguim amb les “troballes”: “Al banc de l’esperit, el goig de l’amistat / és una fresca almosta de maduixes”, “Déu -o l’atzar− batega al cor roent de l’ésser”, “Només quan diem tu, / respirem aire fresc”, instantànies com Merla roquera, o la paràfrasi ampliada d’un tema d’Èsquil, Banalitat (el famós “Al coneixement per la sofrença”), on els “narcisos banals” estan “tancats en la bellesa d’un món sense paraules”.
La trilogia es clou amb La veu de l’àngel, que consta de quatre seccions. També l’autor en consigna els temes: mites i creació artística, contemplació de la terra -el bucolisme gairebé metafísic de Pàmias és extraordinari-, records d’infància -de fondo i emotiu traç d’expressió-, el neguit existencial i la denúncia de la injustícia, per acomiadar-se amb un missatge transcendent bastit damunt de temes bíblics, amb un esplèndid poema final sobre Joan Baptista, El missatger, que conclou amb una sublim evocació del Crist: “Fill de l’home / i Servidor sofrent, l’anyell més càndid / a l’espadat dels segles, font que brolla / amb goig perenne, llum del Verb, misteri”. Celebrem com cal aquesta cinquena entrega de la poesia de Jordi Pàmias: tot llegint-la.
