Hi ha periodistes, molt pocs, que passen a la història de la literatura per la seva feina. Jon Krakauer només té 60 anys i no m’arrisco gaire si vaticino que en serà un. Té dos llibres clau, supervendes durant anys als Estats Units i Europa: La febre del cim (Empúries) i Cap a terres salvatges (Símbol). Les seves obres mestres estan lligades estretament amb la seva vida personal.

Krakauer neix a Oregon, un estat d’una naturalesa indomable. El seu pare, de ben petit, l’amara de naturalesa i d’escalada. Acaba els estudis universitaris i durant anys compagina l’alpinisme amb feines de llenyataire i de pescador, a Alaska i d’altres indrets feréstecs de l’Amèrica del Nord. El 1996 Krakauer forma part d’una expedició a l’Everest. Hi moren vuit persones. D’aquell testimoni sorgirà La febre del cim : hi explica els ets i uts d’uns fets que el traumatitzen de per vida i vol corregir errors d’un reportatge anterior escrit per a la revista Outside sobre detalls de la mort d’alguns dels seus companys en aquella data i que, segons ell, van fer molt de mal als familiars. Krakauer ha admès per activa i per passiva les imprecisions del reportatge. Només els grans periodistes assumeixen la imperfecció sense que els caiguin els anells.

Poc després de l’expedició, Krakauer publica Cap a terres salvatges, primer com a reportatge d’ Outside i després com a llibre. Guanya volada massiva amb la versió de Sean Penn, Into the wild. Veure la pel·lícula i no sortir-ne tocat és difícil; llegir el llibre sense plorar encara més. El racó de món on mor el protagonista de la història, Chris McCandless, s’ha convertit cada estiu, des de llavors, en un destí de pelegrinatge de desenes de persones. Després de la publicació del llibre, Krakauer ha visitat tres cops més aquell autocar abandonat, tomba de McCandless, en un territori on manen l’ós i les torrentades del desglaç. Escriu la vida d’un noi que somia a abandonar la vida petitburgesa a través dels dietaris i vídeos que va deixar abandonats enmig del bosc quan va morir. Krakauer s’hi sent tan identificat que els pares del noi i ells són, 17 anys després, bons amics.