MINÚCIES
Llegim 27/12/2014

Joan B. Cendrós

Jordi Llovet
2 min

Vaig conèixer “el senyor Cendrós” als anys 1970, quan ell era el propietari d’Edicions Proa i jo traduïa Kafka, Musil i Rilke per a l’editorial que, parlant en termes literaris, dirigia Joan Oliver. Cendrós tenia fama de persona difícil, de caràcter agre i autoritari; però, com que jo admirava les seves filles, companyes del col·legi on anàvem, sempre li vaig professar amistat. És veritat que un dia, arran de la traducció de La transformació, de Kafka, em va lliurar un xec escàs i prim, tot dient-me: “A preu d’or!”, potser perquè el llibre que havia traduït era breu. Lluny de molestar-me que em paguessin poc, vaig respondre d’aquesta manera: “Caram, senyor Cendrós! Sí que ha baixat, avui, el valor de l’or!” Com que era persona intel·ligent i s’havia relacionat amb gent de tot el continent -on hi corre l’humor com corria per Catalunya abans de la guerra-, ell va somriure, i aquí no ha passat res. Mentrestant, Pere Quart no parava de telefonar a amics seus, a compte de la casa, per despotricar contra Josep Tarradellas i Ventura Gassol, perquè, deia, s’havien emportat a l’exili els pocs diners que quedaven a les arques de la Generalitat.

Però l’avinentesa en què el senyor Cendrós es va comportar amb un gran sentit de la ironia va ser el dia que, jo havent anat a visitar-lo a la seva casa del carrer de Ganduxer, va sortir a rebre’m, a la impensada, un gos de gran calibre i males puces. Era l’hivern, i el gos em va travessar, amb un ullal, anorac, jersei, camisa, samarreta, pell i carn. Encara en tinc el senyal. Cendrós va començar dient: “Ja se sap, ja se sap...”, com si el gos fos una criatura malagradosa però encantadora. Després, quan va veure sang, va fer que un criat em posés una tireta al lloc que esqueia.

Com que només m’enfado amb les persones de moral infame, i aquest no era el cas, vam parlar una mica de l’incident, als peus de La planxadora, d’Alexandre Galí, que jo vaig estar a punt de demanar-li en paga de la mossegada. Vam passar a la biblioteca, on tenia totes les edicions imaginables de Salvat-Papasseit i un quadre lletjot de Bernard Buffet, i llavors, després d’un whisky, amistançats, es va excusar formalment. Llavors li vaig dir: “No es preocupi, senyor Cendrós. Al cap i a la fi, jo seré l’únic habitant del país que podrà dir que a mi no m’ha mossegat el senyor Cendrós, sinó el seu gos”. I tan amics, fins a la seva mort prematura, a causa, diuen, del disgust que va tenir arran del cas de Banca Catalana.

stats