BarcelonaQuan Jean Echenoz va començar a publicar ficció a finals dels 70, mai no s'hauria imaginat que un dia arribaria a escriure tota una novel·la -de poc més de 100 pàgines, això sí- sobre la Primera Guerra Mundial, també coneguda com la Gran Guerra i, a França, com la Guerra del 14. "Amb els anys, puc dir que els meus llibres acostumen a néixer d'una impressió o d'un detall nascuts a partir d'una lectura o d'una observació", deia dijous, durant la seva última visita exprés a Barcelona: va arribar en un tren d'alta velocitat la nit anterior, i vint-i-quatre hores després tornava cap a París, ràpid com un llampec. "En el cas de 14, em va anar a parar a les mans el diari del tiet avi de la meva parella, que va combatre a la Primera Guerra Mundial. Les anotacions eren molt discretes i púdiques, tant que no sabia si era per por a la censura del moment o per iniciativa pròpia. Hi havia poques anècdotes, però em van cridar l'atenció alguns detalls. S'hi parlava més de la meteorologia que dels combats. Em vaig arribar a preguntar si l'home realment havia lluitat, tot i que després comprovaria, a través de la lectura d'altres dietaris de l'època, que era una característica comuna a molts dels testimonis".

Aquest impacte inicial va tenir lloc poc després que Echenoz publiqués Relámpagos, una novel·la que prenia com a punt de partida la vida i les descobertes del científic Nikola Tesla. Després d'una primera etapa de documentació, Echenoz es va posar a "treballar compulsivament en el projecte", que va acabar portant per títol una xifra que marca l'inici de la primera guerra industrial. "Quan la gent de la meva generació érem joves, vèiem la Gran Guerra com una cosa de vells -va admetre Echenoz-. Les històries dels vells soldats més aviat ens avorrien i ens semblaven una qüestió que no ens afectava. Amb els anys, però, ens vam adonar que la Primera Guerra Mundial va marcar l'inici del segle XX. El seu caràcter monstruós, la noció que va ser una gran massacre, és més present ara que després de la Segona Guerra Mundial. Com més temps passa, més fort és el record que en tenim".

Una novel·la antièpica

El llibre arrenca amb un "preciós" dissabte de l'agost de 1914. L'Anthime surt a fer una passejada en bicicleta, acompanyat per la novel·la 93, de Victor Hugo. Echenoz l'homenatja quan fa que les campanes toquin a sometent per indicar la mobilització. D'una banda, 14 segueix la peripècia de cinc soldats a les Ardenes: a més de l'Anthime, hi ha el Charles, el Bossis, l'Arcenel i el Padioleau. Tots ells quedaran marcats pel conflicte, o bé perquè hi perdran la vida o per culpa de ferides de diversa consideració. D'altra banda, Echenoz s'interessa també per la vida al petit poble de la Vendée, d'on han sortit els soldats, centrant-se sobretot en Blanche -que espera un fill de Charles- i en la fàbrica de sabates Borne-Sèze. "Volia començar amb aquell clixé segons el qual els combatents van marxar al front molt contents. Hi ha una angoixa considerable que es va fent més i més present -va dir Echenoz-. Un altre element que m'interessava era mostrar la rapidesa amb què les tropes queden immobilitzades a les trinxeres". A la novel·la, que en català ha traduït magníficament Anna Casassas, queda explicat sense ni una engruna de grandiloqüència, en aquell estil que voreja perillosament la fredor clínica: "Va ser en algun punt d'aquesta línia [que anava de Suïssa fins al mar del Nord] que l'Anthime i els altres es van trobar paralitzats, van parar de moure's i es van envescar en una gran xarxa de trinxeres connectades mitjançant galeries. Tot aquest sistema, en principi, havia estat cavat prèviament pels soldats del cos d'enginyers però també va caldre, sobretot, cavar-se'l personalment: les pales i els pics que duien a l'esquena no eren als laterals de la motxilla només per fer bonic. A continuació, mirant cada dia de matar la màxima quantitat possible dels de davant i de guanyar el mínim requerit de metres a parer del comandament, s'hi van enterrar".

Explicat per Jean Echenoz, el conflicte pren una dimensió que és als antípodes de l'èpica. ¿Era un dels objectius programàtics de l'autor? "Volia acostar-me al dia a dia del soldat, d'una manera semblant al que ens podíem trobar en un dietari, però sense imitar-ne la forma, donant tanta importància a la sonoritat del text com al que s'explica -va resumir-. En cap cas volia fer una òpera. La meva voluntat era mostrar l'horror i l'avorriment quotidià de la guerra. Les batalles, però també els paràsits, la fam i el fred".

Echenoz es va aferrar a la defensa de la quotidianitat quan se li va demanar si havia triat novel·lar el conflicte per la "universalitat" de les emocions que s'hi posen en joc. "No hi havia la pretensió de ser universal -va admetre-. Volia endinsar-me en la rutina, al mateix temps que mostrava el fenomen monstruós de la guerra. Tampoc hi havia voluntat de comprendre-la. ¿Hauria estat possible? Jo penso que no. La Primera Guerra Mundial va ser un gran laberint. Els historiadors són més clars en els seus assajos, però les raons del conflicte són tan nombroses que és molt difícil treure'n l'entrellat. S'hi barregen qüestions de nacionalitat, de rivalitat, motivacions econòmiques... L'assassinat de l'arxiduc d'Àustria a Sarajevo va ser només la punta de l'iceberg".

Inventar la realitat

L'escriptor, que continua considerant que amb cada nou llibre s'enfronta a un camp minat de dificultats, es va referir als dos principals problemes que s'ha trobat escrivint 14 : "És un tema que ha donat molt bons llibres -d'Henri Barbusse a Erich Maria Remarque i Ernst Jünger-, i jo volia oferir-ne una visió diferent. Pel que fa a llengua, volia escriure el drama de fa un segle amb una llengua una mica més contemporània que la de l'època". Una de les divises que Echenoz va reconèixer seguir és que "cal inventar, però sent proper a la realitat". Dels llibres que ha llegit i les pel·lícules que ha vist per documentar-se, només un 3% ha acabat formant part de la novel·la. N'ha tingut prou amb 124 pàgines per explicar una història senzilla, serena i emocionant.

35 anys de bona literatura

Nascut a Orange el 1947, Jean Echenoz va publicar la seva primera novel·la, El meridiano de Greenwich, el 1979, després que el manuscrit fos rebutjat per diverses editorials. Si al seu debut experimentava amb el gènere d'aventures, a Cherokee (1983) i Las grandes rubias (1995) es va proposar oferir una visió particular i perspicaç del gènere negre. A Me'n vaig (1999) -que va guanyar el premi Goncourt-, plantejava una altra intriga mínima sobre un personatge que decideix començar de zero. El llibre culmina l'aproximació detallista a la realitat per part de l'autor, al mateix temps que aconsegueix mantenir-se allunyat dels fets que explica. Echenoz jutja poc, però dóna prou pistes perquè el lector tregui les seves impressions. Poc després de dedicar un petit gran text al seu editor, Jérôme Lindon, publicat el 2001, poques setmanes després de la seva mort, Echenoz va començar a donar a conèixer tres novel·les inspirades per personatges reals, Ravel (2006), basada en el compositor francès -creador del cèlebre Bolero -, Correr (2008), sobre l'atleta txec Emil Zátopek, i Relámpagos (2010), que pren com a punt de partida el científic Nikola Tesla. Després de 14, té la intenció de tornar a escriure una novel·la ambientada en el present.