Filla del gran emperador Teodosi I, Gala Placídia (o Gal·la Placídia, o Plàcida) degué néixer cap al 388 o 389, a Roma. Sabem que l’any 408 encara s’hi trobava, en temps de Constanci II, quan va ser acusada de participar en la mort de Serena, la qual, al seu torn, havia estat acusada de mantenir correspondència amb el visigot Alaric I, que assetjava la ciutat: era el temps de les invasions gòtiques, que al capdavall van acabar amb l’Imperi Romà, com és sabut. Alaric va fer una incursió a la ciutat i va raptar Placídia.
Els gots eren un xicots molt ben plantats, robustos, rossos i exòtics, musculats i amb bons pectorals: ja està tot dit. Gala Placídia, que va ser demanada en matrimoni pel patrici Constanci, després emperador Constanci III -¡tanta constància per acabar perdent l’Imperi!-, va preferir el fill d’Alaric, l’apersonat Ataülf, més pelut que el nostre Guifré, comte d’Urgell. Segons diverses fonts de la historiografia romana, es van casar segons el ritual dels gots l’any 414, cosa que no va fer cap gràcia a les autoritats de Roma.
Gala Placídia va tenir un fill amb l’home forçut -civilitzats, els gots ho eren tant, o més, que els romans d’aquella època: només cal llegir el Satiricó, de Petroni, o la gran Historia Augusta, posterior, per adonar-se de fins a quin punt els costums de Roma s’havien relaxat després del temps republicà-, i va fugir a la ciutat de Barcelona. El nen va morir de criatura, va ser enterrat a la nostra ciutat, però poc després el cos va ser exhumat a la basílica de Sant Pere, base remota de l’actual, que és renaixentista. Ataülf, que sabia, com gairebé tots els poderosos de l’època, que podia morir assassinat en qualsevol moment, va demanar que ell un cop mort, Gala fos entregada a Roma; però van trigar a fer-ho, perquè els gots de Barcelona demanaven un rescat molt gran: 600 mesures de blat. Per fi, l’any 416 va ser alliberada i es va casar a Roma amb aquell que la pretenia des de feia anys, Constanci.
D’aquesta biografia no s’acaba de concloure que Gala Placídia meresqués una plaça a la ciutat de Barcelona, si no és perquè està travessada per la Via Augusta, també d’origen romà. De vegades els noms dels carrers i de les places d’una ciutat provenen de la mania d’una o altra autoritat, que potser té una filla que es diu Gala -com la dona de Dalí- i vol dignificar-la simbòlicament.
La Plàcida va fer tantes voltes pels antics territoris gòtico-romans, que l’única cosa que quadra en tot plegat és que, en aquesta plaça de Barcelona, va haver-hi fins fa pocs anys uns caballitos : hi giràveu i giràveu fins a l’èxtasi, igual com Gala Placídia va rodar món i va conèixer, a Barcelona, una altra mena d’èxtasi, amb Ataülf, el gran mascle.
