Al llarg de la meva vida com a professor de la Universitat de Barcelona he conegut cap a una dotzena de rectors, entre un feixista dels anys 1960, el nom del qual se m’ha esborrat de la memòria, i Dídac Ramírez, home bo, amb qui vaig compartir les tribulacions de la famosa “tancada a la Central” de l’any 2008. Arran d’aquell fet ens vam fer amics, cosa que no vol dir que jo hagi pogut fer res per millorar l’estat dels estudis d’Humanitats, com era el seu desig, i el meu.
Vaig tenir tractes amb gairebé tots els rectors dels últims 40 anys i recordo la gran intel·ligència de Tugores, la politesse tarradellista de Bricall, les ambigüitats de Badia i Margarit -de qui es deia, amb molt d’enginy, que “semblava franciscà, però era jesuïta”- i el caràcter fainéant de Caparrós, que es va morir el mateix dia que plegava del càrrec i recollia, al despatx, els seus efectes personals.
Però el rector amb qui vaig passar millors estones va ser Fabià Estapé. Fill de Portbou, era un home posseït d’una genialitat natural, possiblement fruit de les tramuntanades del seu lloc d’origen. Un dia que jo era al seu despatx, va aparèixer una diputació de pilots i pilotes d’aviació reclamant que atorgués títol de llicenciatura a la carrera aeronàutica. Estapé no va perdre el temps en discussions absurdes. Es va limitar a dir al cap de la comissió: “Mirin, vostès em donen un Boeing 747 i el títol de pilot, i jo els donaré un títol universitari”. Els pilots se’n van anar sense piular.
En una altra ocasió, com sia que en aquell temps la universitat tenia més mitjans que ara, va haver-hi un còctel als jardins de l’ alma mater (que vol dir “mare que alimenta”, res a veure amb el que es pensa molta gent) amb tota mena de menges delicades i de preu. Hi havia una taula amb una gran safata amb gambes de Palamós, prop de la qual s’amuntegaven els professors: els famosos i els afamats. També hi havia Badia i Margarit. Com que aquest era d’una austeritat llegendària, Estapé va agafar un grapat de gambes olioses i les va ficar a la butxaca de l’americana d’en Badia. I li va dir: “Emporta-t’ho a casa, que no se sap mai”. No es coneix si Badia es va menjar les gambes per sopar; el que és segur és que va haver de desembutxacar -cosa que li semblava sempre una tragèdia- quan va haver de dur el vestit a la tintoreria.
