La locució saber greu ja apareix a les cròniques de Muntaner i Desclot i es manté molt viva a tot el Principat, però almenys en el seu ús més modern presenta una peculiaritat que l’ha feta objecte de controvèrsia i que crea alguns dubtes ortogràfics.

Un cop d’ull a Google permet constatar que per cada “saber tant greu” hi ha quatre “saber tan greu”. El tan predomina perquè intuïtivament tendim a assimilar saber greu a locucions del tipus parlar clar, cantar fluix, treballar fi, menjar sa, respirar fondo o jugar brut.

Una fitxa de l’Optimot confirmaaquesta anàlisi, que veu en greu unadjectiu utilitzat adverbialment, cosa que abona, implícitament, que calgui escriure saber tan greu. Però, de fet, hi ha una reveladora asimetria entre saber greu i les altres locucions. Diem “Que clar que parla!” o “Que brut que juga!” però no diem pas “Que greu que (li) sap!”

Fabra era tan conscient d’aquesta asimetria que no es va poder estar d’afegir un incís gramatical a l’entrada greu del seu diccionari: “En l’expressió saber greu, avui, més que veure-hi la combinació d’un verb intransitiu i un adverbi ( Que greu li sap! ), greu hi és tractat com un nom complement directe del verb saber ( Quin greu li sap! )”.

Això explica que una cosa pugui saber tant de greu, molt de greu i gens de greu i que, ben al contrari,algú no pugui jugar gens de brut sinó gens brut. Fabra, malgrat que Coromines hi veu un vulgarisme, admet tant de greu, molt de greu i gens de greu. I tot plegat permet afirmar que la forma correcta és saber tant greu i no saber tan greu.

En valencià i altres parlars es diu més aviat saber mal, una locució que el DNV admet i el DIEC no. I en aquest cas jo sí que escriuria saber tan mal, perquè també diuen “Que mal que li sap!”

I acabo desmentint la creença bastant estesa que saber mal en castellàés una catalanada. Potser és d’influència catalana i segur que és menys usat que lamentar o sentir, però és del tot correcte.