"Ens hem abstingut de formular opinions crítiques per a les quals no ens considerem capacitats", aclareix amb una sinceritat colpidora Lluís Albert i Rivas, editor d'aquest volum de textos "pràcticament desconeguts" de la seva tia Caterina Albert. El llibre no té el rigor d'una edició crítica, però sí que té tot l'encant d'un bagul oblidat a les golfes. Obrir-lo és com capbussar-se en un món ben familiar, pròxim, però ple d'estris i eines que ja ningú sap fer servir...

Víctor Català es va imposar amb el seu "raciocini impropi d'un cervellet tan tendre", com es diu en un passatge del llibre. Abans de fer quaranta anys, Albert havia escrit Drames rurals (1902) i Solitud (1905) i amb això va posar un dels pilars de la literatura catalana moderna. Però ¿quina mena de continuïtat ha tingut el camí emprès per ella? ¿ Pedra de tartera i Les veus del Pamano -les grans triomfadores del Frankfurt 2007- són la prolongació del tortuós viarany que havia emprès la Mila cap a l'ermita de Sant Ponç? El camí està molt embrossat i la hipòtesi resulta difícil de sostenir.

¿Els seus escrits, però, encara ens poden emocionar? ¿Poden encendre aquella espurna d'alegria que provoca la lucidesa intel·lectual? I tant, aquesta és la troballa més bonica de la Biografia insòlita . Els contes sobre la infantesa no aconsegueixen obrir aquell esvoranc traumàtic que Rodoreda va verbalitzar gràcies a una nina oblidada a sol i serena -sempre n'hi ha dos que s'estimen i l'altre, com una titella, eternament exclòs-. A Albert les nines de cartró li serveixen per adonar-se d'ella mateixa: "Tinc nítidament present la meva imatge en el mirall", diu. Aquesta pregunta constant -des d'on miro?, què puc copsar?, qui sóc jo?- mai desapareix i evita que cap narració es converteixi en mer costumisme.

L'altra descoberta, encara més important, és la ràbia d'una criatura que s'adona que la joguina té "una desproporció manifesta". Els enganys i desenganys -la Desil·lusió en majúscula- són el tema principal de la seva prosa. Albert és capaç d'adonar-se que l'envolta un món artificiós i inversemblant i mesura el preu d'aquesta ceguesa. El seu ull de pintora -és meravellós llegir l'alegria amb la qual rep la primera capsa d'aquarel·les- ho enregistra tot, la carnissera del poble és una tramposa, però alhora no s'oblida d'apuntar que tenia la pell "d'un blanc apagat i monocrom, de cera verge".

Víctor Català és una baula entre el món d'abans i aquest d'ara, una frontissa, una possibilitat d'entendre què s'ha perdut i què s'ha conservat. Com que la selecció de textos de Biografia no ha passat pel sedàs "d'estudiosos avalats per títols universitaris", l'espectre d'estils i gèneres és amplíssim. Hi ha coses que cauen pel seu propi pes: la poesia, vestida encara amb la incòmoda faixa de la mètrica, resulta erma. Però la prosa no ha perdut gens de la seva màgia. Caterina Albert pinta un quadre rere l'altre vist des de fora, construeix trops, figures, paràboles d'un món que a ella tampoc ja no li pertany del tot. El dia de la sega va al camp per contemplar la bellesa.

Aquests dies, a la Fundació Miró hi ha l'exposició de Joaquim Gomis, una exposició reveladora per comprendre que no tot es pot copsar instantàniament. Els fotoscops de Gomis descomponen l'eucaliptus en un seguit d'imatges: l'escorça, el brancam, les fulles. Per arribar a fer una imatge, com pot ser la fotografia d'espardenyes de cànem del seu llibre Artesania (1968), cal una sòlida tradició. Calen no només l'artesà capaç de confeccionar el calçat i el pagès que el portaria, sinó també l'artista conscient del que captura l'objectiu. I en aquest procés lent no és irrellevant que Albert, ja de ben petita, s'hagués adonat que el pare li havia regalat una nina lletja, de proporcions ofensivament irreals.

El món perdut que Víctor Català fotografia no és el resultat d'una mirada mecànica. L'autora no retrata el que veu, sinó que reflexiona constantment sobre el que fa. I en aquest punt trobem la seva màxima modernitat, vigent i imprescindible encara avui. La lliçó dels vells mestres mai no es fa obsoleta.