Hi ha tantes novel·les a dins de La cinquena planta! Set o vuit, pel cap baix. I excepte una que inclou un violí i un camp de concentració (dos elements que, si es combinen, em produeixen una reacció al·lèrgica al cervell), tota la resta són inquietants, inesperades, profundes, fantasmagòriques: pur Baixauli. Després de L'home manuscrit (2008), el debut que el va posar al mapa com un dels autors més interessants i originals de la literatura catalana amb denominació d'origen País Valencià, Baixauli torna amb una novel·la igualment subtil i plena de vida manuscrita. Del tot fragmentària, inclou petits contes a vegades magistrals -com Inventari - i algun dibuix (Baixauli és pintor, també). Les trames s'entrecreuen per tot arreu i la veu narrativa es disgrega en múltiples personatges que a vegades es coneixen i a vegades no, però que dialoguen entre ells o dins del cap del lector i, junts, formen una simfonia. O més aviat una melodia, perquè tot en Baixauli és dit en veu baixa.

Pensin en l'aspror de Sebald i en la lluita absurda de l'individu contra el món de Kafka. O fins i tot en les novel·les gòtiques angleses: hi ha un sanatori enmig del bosc, hi ha una cinquena planta tancada on sembla que ningú no pot accedir, però hi ha cares a les finestres d'aquesta cinquena planta que espien. Pel jardí que envolta l'edifici hi passegen éssers deformats i un planter de bojos que escruten la realitat amb ulls com pous. Hi ha col·leccionistes de cranis, fotògrafs de morts i somnis d'albats. Però no s'espantin: com a contrapunt, Baixauli s'hi ha posat ell, a dins de la novel·la, i ha relatat la seva estada en un hospital per culpa d'una síndrome que el va deixar paralitzat durant 42 dies. També ha inclòs (i sense fer-se pesat, cosa destacable) les vicissituds prèvies a la publicació de L'home manuscrit, amb cartes sucoses de rebuig editorial i una escena de no-presentació del llibre en una macrollibreria del centre de Barcelona (zero assistents, i aquest zero inclou l'editor, "atrapat" per un xàfec) que exemplifica com cap altra el drama de la literatura catalana: ¿podria ser que, ara que ja ha trobat una xarxa d'autors, editors i llibreries prou robusta per sortir a l'escenari de la vida real, la platea sigui buida? O plena de lectors morts; això seria més estil Baixauli. ¿Recorden l'escena de la platea del cinema de Holy Motors?

El món com a passadís

Baixauli se serveix d'altres arts per il·luminar la (seva) literatura: la pintura, esclar, però en aquest cas també l'arquitectura. A més d'un personatge que és una suposada arquitecta genial i incompresa pel seu temps, es podria dir que tota la novel·la gira entorn del concepte de passadís: com a passatge d'un món a l'altre, com a camí de la vida al final del qual hi ha la mort o una albada, i com a espai que tant pot ser real com simbòlic. En més d'una ocasió, el protagonista de la novel·la, B, obre calaixos o arxivadors on troba informació sobre ell, recopilacions detalladíssimes. Les habitacions plenes de memòria com replecs del cervell. ¿Els edificis projectats per l'arquitecta genial són de debò enmig del bosc o són projeccions de la ment de B? ¿La cinquena planta del sanatori existeix, al cap i a la fi?

En un poema de la gran Wislawa Szymborzska que es diu Conversa amb una pedra, una pedra escolta, pacient, una veu que li suplica: "Vull entrar i sortir amb les mans buides / La prova d'haver estat dins teu / es limitarà a les meves paraules / en les quals ningú no creurà". Així és com va entrar i sortir l'autor de la síndrome de Guillain-Barré: amb les mans buides. I així és com deu haver passat els últims cinc anys: construint un edifici de ficció per intentar que ens creguem tot el que hi va veure, allà a dins.