Emoció“Els contes els pots recuperar perquè conserven l’emoció” Barcelona “El pes del turisme és enorme i ha desfigurat la ciutat. Han desaparegut botigues precioses i han obert hotels”Escriptura“M’interessa la complexitat a l’hora de crear personatges”

Colm Tóibín (Enniscorthy, 1955), de pas per Barcelona abans d’enfilar cap al Pallars, on passa algunes temporades, concedeix aquesta entrevista per parlar del seu últim volum, Mares i fills (Amsterdam/Lumen). Andreu Jaume ha fet una tria dels seus contes, procedents de Mothers and sons (2006) i The empty family (2010).

Com veu la selecció de Mares i fills?

És molt coherent i ha triat els millors contes. La Campana em va publicar Un llarg hivern i no tenia sentit tornar-lo a incloure aquí. No és una selecció cronològica, sinó que és com penjar quadres en una paret que es complementen els uns als altres. No hi veig cap evolució; de fet, alguns vaig trigar molt de temps a escriure’ls. Els començava i els reprenia temps després. Això és el millor dels contes, que els pots recuperar perquè conserven l’emoció.

D’on surt aquesta emoció?

Algú t’explica alguna cosa i no t’ho treus del cap, comences a donar-hi voltes, a canviar-ho, fins que es converteix en un ritme i ho sents com si fossin sons... podria ser una cosa tan senzilla com una sola frase, i després t’has de posar a treballar.

Barcelona i Catalunya hi són molt presents. ¿Com va venir a parar a Barcelona, on va viure tres anys?

Vaig arribar a Barcelona el setembre del 1975, quan vaig graduar-me a la universitat. Vaig venir perquè algú em va dir que hi trobaria feina de professor d’anglès. Va ser per atzar, però era important que fos una ciutat costanera, i la idea que hi hagués dos idiomes convivint m’interessava. Coneixia un poeta irlandès que havia traduït Josep Carner i havia viscut aquí i me n’havia parlat.

Quina Barcelona es va trobar?

A finals dels seixanta molta gent va deixar de pensar en la repressió i, quan finalment va morir el dictador, no es va produir un canvi sobtat. La gent escoltava música moderna, fumava marihuana i portava els cabells llargs.

Suposo que per a algú que arribava de Dublín devia ser un xoc.

El primer xoc va ser la calor i el soroll que hi havia pels carrers de la ciutat. Tot resultava sorprenent. En aquella època la gent et mirava amb una franquesa total, cosa impensable a Irlanda. A més, l’any 1975 no hi havia bars d’ambient, i això vol dir que tot passava al carrer, sobretot al port. Hi havia homes amb una expressió ambigua a la cara. Tot era molt subtil.

Quin pòsit va deixar aquesta experiència en la seva obra?

Molts dels meus contes tracten d’algú que arriba, torna a casa o se’n va. M’interessa la idea del desplaçament. El lloc es converteix en un lloc desplaçat. D’aquí pots extreure’n una intensitat dramàtica que resulta impossible en la gent que no es mou de casa.

Aquest viatjar constant també marca la seva vida.

Sí, sempre he anat d’un lloc a un altre. Ara vinc justament d’un semestre de viure a Nova York, i després també passo algun temps vivint a Los Angeles. També vinc a Catalunya, a l’estiu, i a Dublín. De vegades em desperto i no sé on soc.

A Catalunya hi ve a buscar el silenci?

Les muntanyes van molt bé, però Los Angeles també és una bona ciutat per escriure: no hi passa mai res, i el trànsit és tan intens que no et mous de casa!

I com veu Barcelona ara?

El pes del turisme és enorme i ha desfigurat la ciutat. Tot està adreçat a aquest grup, excloent la resta de la ciutat. S’ha convertit en una ciutat per als turistes, han desaparegut botigues precioses i han obert hotels.

Un altre dels temes fonamentals del volum és la relació mare-fill.

És una relació que es manifesta de dues maneres: una de física, a través de la sang, la mare que dona a llum, i una altra de social, una relació nova que ja no està basada en la sang. Però si alguna cosa surt malament es produeix el conflicte, perquè és una relació fonamental. Em sembla més poderosa fins i tot que l’amorosa. Els conflictes entre una mare i un fill contenen més dolor.

I amb el pare?

El pare és un referent per al fill i, d’alguna manera, implica una idea d’evasió. Aquesta relació ja la va tractar Freud i és d’una altra mena.

Henry James ha estat un referent seu i li ha dedicat la novel·la The master. James és conegut per la seva aproximació psicològica. Això també és el que busca quan escriu?

Bàsicament m’interessa la intensitat i la complexitat a l’hora de crear personatges i el punt de vista únic, el fet que un personatge ho veu, ho sent i ho recorda tot. Això ens dona una imatge molt pura, és com disparar una fletxa. James va ser l’autor que va perfeccionar això.

Des d’aleshores ha arribat Lacan i tot ha esclatat.

Vivim en un món molt diferent però, en un cert punt, em vaig criar al segle XIX. Quan era un nano no teníem telèfon a casa. La família, tot, estava relacionat amb la religió. Eren els anys 60 i no ho semblava. Vèiem els Beatles però els sentíem tan llunyans! Mentre que Henry James m’era proper.

I el fet de viure a Irlanda, com ha marcat la seva escriptura?

Molt, perquè surts d’una societat extremament reprimida i que va canviar ràpidament. Amb tot, un escriptor no és un sociòleg que ha d’explicar el que ha passat, sinó que ha d’explicar uns personatges i la seva història. La resta de coses de vegades resulten útils, però no són essencials.

I actualment què té entre mans?

Estic escrivint una novel·la sobre Thomas Mann. Una història on retrobem desplaçament, homosexualitat, família. Comença el 1938, just quan acabava d’arribar als EUA.