Anar a prendre banys de mar no és un costum de tota la vida. Els grecs de l’antigor, per exemple, no solien banyar-se al mar -hi jugaven a pilota, com Nausica a l’ Odissea -, però hi navegaven per comerciar i per fer la guerra: la batalla de Salamina, per exemple, va ser únicament marítima. Els romans preferien les termes d’aigua dolça que el mar quan es tractava d’higiene o d’esbargiment: a Roma hi ha encara les termes de Caracal·la -antigament amb aigua calenta a l’hivern!-, per fer-nos la idea de com va ser d’important la cultura dels banys en aquella època. A l’Edat Mitjana, llevat dels senyors molt rics, la gent amb prou feines es rentava: qui tenia un riu a la vora s’hi submergia per treure’s la brutícia de sobre i prou. Feien molta pudor, per això els perfums eren molt valorats. És veritat que una carta de Madame de Sévigné ens ennova d’una anada a la platja atlàntica d’uns amics seus, als quals un gos malalt de ràbia havia mossegat; a manca de vacuna, pel que sembla, el bany va produir un efecte terapèutic. Però això són excepcions: la platja va ser un terreny desert d’homes i dones fins molt endavant. S’hi anava a l’hivern -com encara llegim a les pàgines de Proust-; i llocs de clima temperat com Niça o Canes, i molts indrets de la costa mediterrània d’Itàlia, eren famosos, des del segle XVIII, com a llocs per practicar la vida social -els casinos feien parella amb les platges- i caminar per les avingudes que hi havia ran de mar, al temps fred.
Va ser al darrer terç del segle XIX que els banys de platja, a l’estiu, es van popularitzar seguint les teories higienistes d’una sèrie d’escoles de medicina que aconsellaven aquests banys com a cosa molt saludable: la llista dels beneficis dels banys salats és molt extensa. Llavors, aquella aristocràcia que anava a estiuejar a llocs de mar només perquè s’hi estava fresc va començar a edificar casetes per despullar-se i revestir-se -els vestits de bany eren tant o més complexos que un vestit d’estiu-, locals d’esbarjo i tot el que és del cas, seguint sempre el model que havien creat els balnearis d’aigua dolça, molt més antics, que al seu torn seguien la idea de les termes romanes.
Però de la mateixa manera que aquesta moda va començar en un cert moment, així mateix podria desaparèixer un dia. El soroll de les ràdios portàtils, les burilles i les tallades de meló escampades per l’arena, els venedors de cocos, les criatures cridaneres, els melanomes, els desmais, els cops de calor, les morts sobtades i tot plegat, bé podrien fer que el dia que el continent torni a ser una civilització -com ho va ser Roma-, les platges es trobin, a l’estiu, completament desertes.
