Ballem, ballem, ballem

Cinc articulistes de l’ARA amb una sòlida trajectòria literària ens fan un conte de Nadal per compartir amb els lectors. Són Sílvia Soler, Xavier Bosch, Jordi Nopca, Sebastià Alzamora i Empar Moliner. Amb ells, per un dia hi posem més imaginació que fets. I a través seu aprofitem per desitjar bones festes i bona lectura a tots els que ens acompanyeu en l’aventura diària d’explicar el món

Ballem,  Ballem,  Ballem / FOTO ORIGINAL: GETTY Zoom

Per anar al Monestir hi ha dos camins. Pot triar el curt o el llarg. Si trenca per aquí, tot recte, hi arribarà en set o vuit minuts. Des de l’estació n’hi ha nou, ho tinc calculat. Deu, a tot estirar, si s’atura a mirar algun aparador o a fer-se una selfie amb algun Pare Noel de perruqueria. D’aquí a allà, pel cap baix, en trobarà cinc de disfressats amb més o menys traça. És el carrer de les botigues, aquest. Molta roba, més aviat cara, alguna òptica, sabateries, dues llibreries i tres forns. El pa no val gran cosa en cap dels tres, però n’hi ha un que té una rebotiga amb encant per fer-hi un cafè. Una mica d’heura, tauletes rodones per tenir-hi una mica de París. Les il·lusions sempre són necessàries. Pot entrar-hi tranquil·la. No hi trobarà ningú jugant a la botifarra, en aquest poble. La gent aquí no està per jocs ni per brocs. I encara menys per perdre el temps amb les cartes. Aquí tothom creu que ja estan repartides abans de començar i, per tant, no val la pena encetar la partida. El destí, ja m’entén. És com el Dragon Khan, un cop ets dalt i t’han cordat ja no hi pots fer res. És qüestió de tancar els ulls, anar-ho passant com puguis i avall que fa baixada. Mirem de ser pràctics, aquí. Vostè mateixa, si obre la porta i hi treu el nas, ja veurà a quin dels forns em refereixo. París és al fons. Però avui potser fa massa fred, oi, per estar-se a la terrassa?

Segons diuen els poetes locals, que no n’hi ha pocs, l’altre camí és més interessant. Precisament, perquè és més sinuós. No hi ha un itinerari clar. I, encara que sembli mentida a aquestes alçades de la humanitat, amaga algun misteri. Ara, però, si segueix per aquí ningú no podria precisar-li quan trigaria a arribar al Monestir. Potser avui, potser demà, potser l’any que ve. Potser el 2031. Ningú no ho sap. Ni Google Maps. Això és curiós, oi? No li sembla estrany que en aquest món en què ens asseguren quin temps farà dimecres que ve a les set del vespre a Berga, en què ens expliquen fil per randa quina tendència tindrà el Dow Jones durant el mes que ve i en què ja saben quin dia es morirà la reina d’Anglaterra, sigui impossible precisar quant trigarà, a peu, d’aquí a allà. Perquè vostè va a peu, oi? Només faltaria que algú de la seva rellevància s’hagués passat també a la moda del patinet elèctric... Perdoni que li ho digui però no li escau. Ha vist els capitells de l’Arnau Cadell? Diuen que va ser el primer artista català que va signar amb nom i cognom. N’estem tan orgullosos, els que som d’aquí de tota la vida, que fins i tot li hem posat un Institut de Secundària en honor seu. El claustre, hi vagi pel camí que hi vagi, val molt la pena, no només per les columnes i les floritures. La pega d’anar-hi vagant per la vida, sense fer drecera, és que ningú li pot assegurar que hi arribi a temps, si és que la cerimònia té una hora fixada.

Miri: les neules i els torrons, aquest any, també me'ls menjaré a casa

Perdoni que no l’acompanyi. Ara mateix, quan m’ha aturat una mica així, a la brava, per preguntar si anava bé per anar al Monestir -les adolescents d’aquí en diuen “el monas ”, quan queden un dissabte a la tarda per anar a fer un gelat- jo tirava cap al Parc Central. Hi anem a ballar a l’aire lliure. Sense música. Només escoltant el vent. Ho ha provat? Som una dotzena. Tot dones. Cada dimarts i dijous, a primera hora. Respirem aire pur, ens toca la fresca a la cara i ballem. Ja haurà notat que el taro de desembre, aquí a Sant Cugat, té un retirada nòrdica. Ballem, ballem i ballem, cadascú per a ella. Qui ens vegi pensarà que fem taitxí. Però, a la nostra edat, se’ns en refot el que pensin els altres de nosaltres. De vostè, en canvi... Miri, ja que la tinc al davant, li ho diré: vostè que porta tants segles a l’esquena, s’ha fixat que mai ningú no en parla bé? Potser fora hora que es fes mirar aquesta mala fama guanyada a consciència. Quan no és un accident és una malaltia i, quan no, un adeu de cop i volta. I el pitjor és que, sàdica com és, ni tan sols deixa triar la menys dolenta de les opcions. No m’estranya que les persones l’odiïn. A vostè i alss seus finals macabres. Perdoni, però jo vaig passant. A mi m’esperen per ballar. Encara no és la meva hora. I vostè també hauria d’anar tirant. No sent les campanades del Monestir, des d’aquí? L’enterrament no trigarà a començar i la caixa encara és buida. M’alegra dir-li que avui s’ha equivocat de persona. Les neules i els torrons, aquest any, també me’ls menjaré a casa. A mi encara no em toca. D’aquí a allà, se n’haurà de buscar una altra. Però, per què em mira així? I per què somriu? Tregui’m la mà de l’espatlla... I, a sobre, no rigui, per l’amor de Déu.