Llegim 18/10/2014

Joan-Daniel Bezsonoff: “Aviat hauré de pagar jo, per publicar llibres”

Bezsonoff torna al conflicte d'Algèria a partir de les particularitats d'una família, els Vidal, que ha de tornar a França enmig de la confusió bèl·lica

i
Jordi Nopca
4 min
La ciutat de la bellesa discreta

No és la primera vegada que Joan-Daniel Bezsonoff dedica una novel·la al procés d’independència d’Algèria. A Les lletres d’amor no serveixen per a res (1997) centrava la història, ambientada a Orà i Sidi Bel Abbès, en l’evacuació dels francesos el 1962. A La presonera d’Alger (2002) explicava una història d’amor situada a finals de la dècada dels 50. A La melancolia dels oficials (2011) narrava una història d’espionatge ambientada a Alger, Tiaret, Tànger, Frankfurt i París als anys 1958 i 1959. Ara, dos anys després d’haver ampliat una mica més el trencaclosques autobiogràfic a Les meues universitats -que ha de tenir continuïtat a El fill del coronel -, Bezsonoff torna al conflicte a partir de les particularitats d’una família, els Vidal, que ha de tornar a França enmig de la confusió bèl·lica.

Per què torna cíclicament als anys de la Guerra d’Algèria?

És un tema que conec i que m’interessa. La literatura espanyola i la catalana no parlen mai del protectorat del Marroc, hi ha hagut una atenció excessiva a la Guerra Civil. Els escriptors catalans hem d’internacionalitzar les temàtiques. No ens podem conformar a llegir traduccions per saber què passa a fora.

La novel·la arrenca parlant del comandant Robert Vidal, destinat a Algèria des del 1946. Allà hi creixen els fills, l’Alain i la Marie-Aline.

Matar De Gaulle està basat en la vida d’un amic meu, que ha inspirat el personatge de l’Alain. Després d’uns anys a Algèria, els Vidal han de tornar a França, i s’instal·len a Marsella. El que jo he inventat és la figura de l’oncle Anatole, vencent els meus escrúpols històrics...

És l’Anatole, un empresari que viu a Algèria, qui va prenent més i més protagonisme. Quan Charles de Gaulle “entrega Algèria als algerians”, l’Anatole decideix vincular-se a l’Organisation de l’Armée Secrète per atemptar contra el general.

La Guerra d’Algèria reuneix dos mites, el de l’Algèria francesa i el de l’Algèria algeriana. Era un territori migpartit, una terra de tothom. Tenia un passat cristià, jueu i musulmà. Hi ha un escriptor algerià que em sembla molt bo, Boualem Sansal, que ho explica a la perfecció: diu que la memòria, a diferència de l’herba, no es pot tallar. La història oficial del país tal com s’explica ara és una mentida, és una manipulació. Es fa veure que tot el poble algerià es va aixecar contra els francesos, i és fals. Va ser una guerra civil, però això no agrada que es digui. Recentment va haver-hi un escàndol molt divertit, a Algèria. Madame de Fontenay, exresponsable del concurs de Miss France, va anar a Algèria a muntar un concurs similar, i el dia de la festa va dir: “M’agrada molt estar en aquest país extraordinari, la nostra estimada Algèria francesa”. Tothom va xiular i, en comptes de disculpar-se, ella va afegir: “Però si només estem separats per la mar...” Si aquestes declaracions haguessin estat fetes en un altre país de l’entorn no hauria passat res. A Algèria els va gratar el cul.

¿Podem veure-hi una certa fascinació, per un personatge com l’Anatole, llegint la novel·la?

He intentat explicar els fets amb honestedat intel·lectual. Entenc el trajecte que fa l’Anatole en el context de la Guerra d’Algèria. Sóc una persona molt ancorada al passat i nostàlgica. El que m’agrada del país és que ha quedat intacte, a diferència de França. Encara hi ha els pals elèctrics de fusta, els cotxes amb noms d’animals: taurons i dos cavalls. Algèria és el meu Combray, per citar l’amic Marcel Proust.

Al llibre hi surten citats cantants com Luis Mariano i Henri Salvador, les pel·lícules de Fernandel i els escriptors Alphonse Daudet, Frederic Mistral, Graham Greene... Fins i tot Eugène Marais, “el gran poeta afrikaner”.

M’agrada la bona literatura, per això miro enrere. No és el millor moment per a les lletres. Des del boom de la novel·la llatinoamericana no han passat gaires coses interessants, en literatura. Pel que fa a la música, tinc els mateixos gustos que els meus avis. Fa vuit anys vaig llegir que feien una exposició sobre Luis Mariano a Irun. Per anar-hi vaig vendre-li a la xicota amb qui sortia que aniríem a veure una mostra d’art rus al Guggenheim. Quan vam arribar a Irun, em van dir que l’exposició sobre Mariano havia sigut l’any anterior. “ ¡Sólo llevo un año de retraso, yo que habitualmente llevo cincuenta! ”, vaig respondre.

Un dels personatges més complexos de Matar De Gaulle és Jean-Marie Bastien-Thiery, director de l’atemptat del Petit-Clamart.

És un personatge capaç de sacrificar la vida. Té una dona deliciosa, una col·locació excel·lent -hauria pogut ser cap de l’estat major-, però tot i així es comporta com un Cid Campeador. De Gaulle va faltar a la seva paraula, i ell no li perdona de cap manera. Per això munta l’atemptat.

No és l’únic atemptat a què va sobreviure De Gaulle. Aquí explica l’intent del Petit-Clamart de manera guinyolesca. Tot és tan petit...

És intencional, esclar! [Riu.] Els grans misteris són grotescos. Kennedy devia tenir un servei de seguretat molt dolent, perquè De Gaulle es va salvar sempre. Una vegada, a Toló, va visitar un cementiri i al cap d’un mes va petar la tomba on s’havia aturat. Hi ha un altre intent a Estrasburg que és molt bo. Havien carregat uns gossos d’explosius perquè es llancessin a sobre del cotxe on viatjava De Gaulle quan fessin sonar un xiulet que només podien sentir els animals. Com que va passar un avió, no van sentir el senyal.

Fa uns anys, deia que un autor com vostè només podia aspirar a comprar-se un cotxe amb la literatura que escrivia. I ara?

Ara és pitjor... Ara em dóna per pagar dues nits d’hotel i un bon sopar [riu]. Aviat hauré de pagar jo, per publicar llibres. Sort en tinc, dels pocs lectors que tinc, que són molt fanàtics del que escric. De tant en tant em fan agafar fums i tot, perquè diuen que sóc un geni. És un fet que Bezsonoff agrada o no. Hi ha gent que em detesta, però d’altres que llegeixen una novel·la meva i em segueixen per sempre més.

stats