Ni Marx ni Freud no la van encertar. L’opi del poble, la il·lusió enganyosa, no estava condemnada a morir. L’avenç de la secularització no ha comportat la fi de les creences. Al contrari, la religiositat torna a estar ben present, i no només en la seva forma brutal fonamentalista, sinó amb mil cares allunyades del monopoli catòlic en què alguns encara vam estar educats. Des d’Europa, i des de la Catalunya descreguda d’avui, això costa de creure. Però si agafes perspectiva, sobretot si n’agafes de sociològica, si et despulles de prejudicis ideològics i adoctrinaments eclesials, se t’obre una realitat rica i plural.

Això és exactament el que fa el sociòleg Joan Estruch a l’assaig Entendre les religions (Ed. Mediterrània), en què, fugint de l’erudició pedant, exposa amb claredat tota una vida de docència universitària. És un llibre important, honest, suggerent. I sens dubte necessari. Es diuen i s’escriuen tantes tonteries sobre les religions! Va molt bé que algú hi posi seny, ordre metodològic, coneixement i reflexió.

Weberià confés -traductor al català de L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme - i lector de Durkheim, Estruch també confessa els seus referents més actuals: Peter Berger i Thomas Luckmann. De la seva mà, i de bracet d’algunes intuïcions poètiques machadianes, ens ajuda a entendre que en qüestions de fe sovint res no és el que sembla.

En la seva aproximació hi trobem un riu d’idees en format paradoxal: hi ha, i segurament hi ha hagut sempre, “molts creients que no creuen” (que no són obedients a les seves esglésies); a l’hora d’aproximar-nos al fenomen religiós no és tan important fixar-se en què es creu com en com es creu (¿des del dubte i la tolerància o des del fanatisme?); hi ha religions monoteistes, politeistes i fins i tot sense Déu, és a dir, atees, com el budisme (l’ateisme, doncs, no nega la religió); la religiositat, reduïda a l’essència, és senzillament una recerca de sentit. D’on vinc? Qui sóc? Què hi faig al món? Cap on vaig? Hem substituït la providència (la fe en Déu) per la previsió (la fe en la ciència) i els tòtems per les banderes; la religió segueix jugant un rol molt decisiu en moltes societats, però ja no té cap monopoli: les institucions religioses sí que estan en crisi; el fonamentalisme neix al món protestant a principis del segle XX i és una resposta a la modernitat secularitzadora, pluralista i privatitzadora de la religió; la majoria d’historiadors desmenteixen la idea d’una societat plenament cristianitzada en època medieval; el món d’avui es caracteritza més aviat per la credulitat que per la increença: som capaços de fabricar ídols de tota mena; el fonamentalisme pot ser religiós i també pot ser laic; “hi ha una manera alternativa d’entendre la religió: no com a eliminadora de dubtes sinó com a font de dubtes, precisament perquè són creences i no certeses”; l’Estat d’Israel el van crear els sionistes, d’ideologia socialista i més aviat agnòstics; a l’islam no predomina el fonamentalisme, sinó el tradicionalisme... Acabem, com Estruch, amb un vell proverbi jueu: “L’home pensa, Déu riu”. O dit d’una altra manera: “Déu riu d’allò que l’home pensa quan l’home es posa a pensar en Déu”.