Llegim 31/05/2014

Aleksander Kúixner en català: una petita joia

Víctor Obiols
1 min

Si ja és un luxe haver escoltat de viva veu, al Palau de la Música, dins del marc del Festival Internacional de Poesia de Barcelona, Aleksander Kúixner, la seva melopea intensament morosa, el seu cantussol melancòlic, sobreposat a la majestuosa melodiositat, a la poderosa rítmica de la llengua russa, no és menys luxe que una escriptora de raça, poeta bilingüe, Xènia Dyakonova, l’hagi incorporat a la nostra llengua. Afirma en el pròleg: “Kúixner és considerat l’últim hereu de l’escola poètica acmeista, i el màxim representant de la llarga tradició clàssica en la poesia russa, que s’inicia amb Puixkin”. Si hi afegim que va ser deixeble directe d’Akhmàtova, una de les veus líriques més altes del món rus, i elogiat pel gran Brodsky, hem de convenir que ens trobem davant d’una figura de relleu. L’acmeista fidel als seus principis és un antisimbolista, en cerca de la claredat apol·línia, de l’artesania i no de la clarividència profètica. Tot i tractar-se d’una tria personal, l’antologia constitueix una petita joia, en ser la primera vegada que Kúixner ha estat girat al català. Pel que fa a la forma, el treball és extraordinari. Fidel a la mètrica i a la rima, en la mesura de les possibilitats prosòdiques i fòniques del català, Dyakonova conserva generalment el ritme, sobretot iàmbic, de l’original, i troba equivalències adequades pel que fa a la rima, cercant sempre l’equilibri possible i compensatori entre consonància i assonància.

stats