Quan un dels dos s’hi aboca en cos i ànima però l’altre, no

Enamorar-se és tornar-se idiota. Ja pots tenir estudis i capacitat analítica i força de voluntat: penja’t d’algú i et comportaràs de forma patètica. No cal ni que te n’enamoris: obsessiona’t per una altra persona i esdevindràs un paranoic, un pertorbat mental. Situaràs aquesta persona al centre de la teva (miserable) vida per més que ella et menyspreï o, simplement, t’ignori.

Som tan previsibles que fem llàstima. Sort en tenen els psicòlegs. I els novel·listes. Sort n’ha tingut la sueca Lena Andersson, que ha escrit una novel·la amb tocs d’assaig: Apropiació indeguda (Angle). En aquest llibre no només assistim a l’obsessió patològica i no corresposta de l’escriptora Ester Nilsson per l’artista Hugo Rask, sinó que l’autora s’entreté a descriure els mecanismes d’una dependència emocional tan ridícula com reconeixible. Poc o molt, tots hi hem passat. Tots sabem de què parla Andersson quan parla de relacions descompensades: un s’hi aboca en cos i ànima i l’altre només hi deixa caure el cos de tant en tant, o ni això.

Nascuda a Estocolm el 1970, Lena Andersson no ha volgut escriure una novel·la d’amor sinó “una novel·la sobre l’amor”, com diu el subtítol. Hauria estat més ajustat -i menys comercial- dir-ne “una novel·la sobre l’autoengany”. Perquè d’amor, aquí, no n’hi ha gens. (Vaja: si l’amor és això, visca l’odi.) Hi ha un enamorament unidireccional i para de comptar.

El segrest emocional que ens amarga l’existència

Ella, l’Ester, s’enamora d’ell i ho deixa tot. Ell, l’Hugo, només està enamorat, i molt, de si mateix. Un patró gastat, tòpic, que tindria un efecte dissuasiu si no fos que l’objectiu de l’autora no era narrar una història original sinó disseccionar amb precisió, sense floritures romàntiques, la dependència que ens atrapa i ens converteix en éssers inestables, desgraciats. Els lectors no empatitzem pas amb l’Ester ni ens enamorem amb ella, sinó que tenim ganes de clavar-li una bufetada per fer-la entrar en raó. Que no ho veus, burra, que l’Hugo passa de tu? No, no ho veu. L’enamorament l’encega.

I així, encegada, l’Ester deixa amb alegria la seva parella d’anys i es trasllada a casa de sa mare. “El primer matí que es va despertar allà no sentia ni tristor ni enyorança, tan sols un sentiment de llibertat”, diu el narrador, i tot seguit es posa la disfressa d’assagista: “L’embriaguesa de felicitat no la pot dissimular ningú. Diuen que les ruptures sempre són dures, però qui està enamorat d’un altre no se sent infeliç al mateix temps; francament, no. Et pots sentir un pèl atribolat pel sentiment de culpa i l’enrenou que t’espera, pots patir per l’altre, però l’enamorament és total, fins i tot totalitari. Abasta tot el que un fa i pensa; d’aquí li ve la força devastadora”. Abans de caure en el parany devastador, l’Ester havia subratllat la següent frase de L’idiota de Dostoievski: “Les persones estem fetes per fer-nos patir les unes a les altres”.

El tercer any, la parella t’abandona i tu fas una festa

Apropiació indeguda m’ha recordat en certs aspectes El amor dura tres años, de Frédéric Beigbeder (Anagrama). El llibre del francès era autobiogràfic i el de la sueca sembla que també. Almenys en el de Beigbeder l’amor és compartit, però per poc temps. La cosa va així, segons ell: el primer any, es compren mobles; el segon any, es canvien els mobles de lloc; el tercer any, els (des)enamorats es reparteixen els mobles. O així: el primer any, un diu “si m’abandones, em mato”. El segon any, un diu “si m’abandones, ho passaré malament però ho superaré”. El tercer any, un diu “si m’abandones, convido a xampany”.