L’èxit normatiu a l’hora de foragitar el lo neutre (no el confongueu amb el dialectal lo masculí) de gairebé tot el que es publica és paral·lel al fracàs a l’hora d’expulsar-lo del català espontani. Per parlar i pensar no ens en sabem estar, però sabem que, en l’ús públic i correcte, l’hem de transvestir.

Els parlants cultes ja s’hi avenen, a transvestir-lo, però com que no són filòlegs volen una recepta fàcil: una disfressa multiús, un sac que el tapi. I és el que tendeixen a fer: fiquen el proscrit lo dins el sac allò i es queden la mar de satisfets.

El drama és que ni la normativa ni la sensibilitat lingüística poden donar per bona aquesta expeditiva recepta. El lo és un article, l'allò un pronom. El lo és lliure, l'allò està lligat a una realitat concreta del seu entorn físic o lingüístic; és com un dit que ens l’assenyala.

És per això que el lo del lo blau que al·ludeix a la blavor en sentit abstracte, no passa a ser correcte canviant-lo per allò, sinó a dir una altra cosa: allò blau només pot voler dir aquella cosa blava, una cosa concreta del context físic o lingüístic que l'allò assenyala. I el mateix podem dir de conceptes habituals en textos filosòfics, de pures abstraccions com ara lo real, lo bell o lo invisible.

Per dir lo blau, a més de la blavor i de l’ambigu el blau, només tenim el que és blau. ¿I allò que és blau?, demana un lector. Doncs diria que no millora allò blau. L’enganyosa equació entre lo i allò ha fet que els parlants també concloguin que lo que... sempre equival a allò que... i, enduts pel desig de posseir una forma per al neutre, escriuen molts allò que... que han de ser el que...

Me’n vaig a la frase del títol. ¿Seria igual de correcte “Allò que trobo curiós...”? Jo diria que no, igual que no ho és “Allò curiós...” Sí que ho és, en canvi, “...allò que em vas dir”, perquè assenyala una cosa concreta, però també ho és “...el que em vas dir”. Per als que vulguin tenir una recepta senzilla a mà: allò que... sempre equival a el que..., però no al revés.