“¿En tens per (a) molt?” I “No n’hi ha per (a) tant!”
Una de les “qüestions controvertides” -tal com les anomenava el cada dia més enyorat Joan Solà- en què la GIEC defuig la seva responsabilitat normativa és en l’ús de per i per a. Per mirar de fer content a tothom deixa la norma en un estat gasós massa proper al campi qui pugui. 1) Vol respectar Fabra -o, més ben dit, la tradició fabriana (que no sempre és el mateix)-. 2) Vol respectar els dialectes que distingeixen oralment per i per a. 3) Vol respectar la norma Coromines-Solà allà on més forat havia fet (i més facilitava la vida als que només diem per, és a dir, a la majoria dels catalanoparlants).
Però a 3) fa excepcions, i les excepcions creen problemes. L’esperit Coromines-Solà era molt simple: fer per quan distingir per i per a no serveix per evitar ambigüitats. Per això feia per davant d’infinitiu i també davant d’adverbi i de conjunció, però la GIEC ho admet en el primer cas i no en el segon. Per als registres formals, admet “No serveix per escriure” tot i no admetre “No serveix per res”. En canvi, no admet “Ho vull per demà / per abans de Reis / per quan comenci l’escola”. En aquests tres casos, tot i que fer sempre per no crea ambigüitats, només admet per a. L’esperit de la GIEC en aquest punt no combrega amb Coromines-Solà.
Per acabar-ho d’adobar, fins i tot això últim ho fa a mitges. Davant d’alguns adverbis que expressen destinació només accepta per a : “Hem fet una edició per a aquí”. Davant d’alguns altres, en canvi, accepta per i per a : “No n’hi ha per (a) tant” o “No dono per (a) gaire més”. La GIEC ho justifica afirmant que són dues “construccions lexicalitzades”. Però ¿on s’acaba aquesta lexicalització? ¿La podem estendre, o no, a “¿En tens per (a) molt?” -una frase habitual a la porta dels lavabos però que també surt a la Bíblia (1 Sa 1,14)- o a “N’hi ha per a això i per (a) molt més”? ¿On s’acaben les excepcions? Posats a respectar l’esperit Coromines-Solà, ¿no hauria sigut més fàcil respectar-lo del tot i estendre a adverbis i conjuncions el criteri d’admetre sempre per? ¿No ens faria més fàcil la vida a tots?