Tenis i literatura: un joc de miralls
BarcelonaNo recordo quan vaig adonar-me de com m'arriba a agradar el tenis. De petita sempre el veia a la televisió i devia tenir nou o deu anys quan vaig demanar als meus pares que volia aprendre a jugar-hi. Llegir, escriure i jugar a tenis han estat tradicionalment les meves aficions. El meu cas no és únic; sembla que el binomi tenis i literatura van més junts del que hom pot pensar. A casa nostra, per començar, tres dels autors més nostrats, Pompeu Fabra, Josep Carner i J.V. Foix, eren tenistes entusiastes. D'autors actuals, el poeta i amic Josep Maria Fulquet també ho és (aprofito per recordar-li que tenim un partit pendent des de fa massa temps!). De fet, si no vaig errada, el seu club de tenis, el Sant Gervasi, ha estat adquirit recentment per Sergi Ferrer-Salat, un dels filantrops catalans més coneguts en el món literari. El propietari de la Llibreria Finestres fa temps que combina la promoció de talent, tant en el món tenístic –amb una escola d'alt rendiment– com en el de les lletres –amb les beques i la residència literària Finestres.
A nivell internacional també hi ha escriptors que han practicat un amor incondicional pel tenis. Vladimir Nabokov, Martin Amis i David Foster Wallace en són alguns dels més representatius.
Gestionar els fantasmes en solitari
Per què tants escriptors i amants de les lletres s'han sentit atrets per aquest esport? L'autor britànic Geoff Dyer diu que el tenis i l'escriptura s'emmirallen mútuament en el fet que, dins de determinades regles compartides, l'estil de joc d'un tenista està imprès en el seu ADN, tal com ho estaria la veu d'un escriptor. Però hi ha altres aspectes que també contribueixen a aquest emmirallament, com el fet que el tenis és un esport fonamentalment individual, en què un ha d'aprendre a enfrontar-se i gestionar en solitari els fantasmes i el soroll del cap per poder desenvolupar un bon joc. La pista de tenis vindria a ser la pàgina en blanc, on la raqueta és el bolígraf o l'ordinador i on com més es practica més mestria s'aconsegueix. Un partit, igual que un projecte d'escriptura, pot tenir molts alts i baixos, però només s'acaba i es guanya si no es perd el focus i es resisteixen el cansament, les ganes d'abandonar i la desesperació de saber que sempre hi haurà gent més bona que tu al circuit, o escrivint llibres.
Per acabar aquest article d'amor al meu esport preferit, m'agradaria recomanar dos llibres sobre tenis ben diferents. Un és l'autobiografia Open. Memòries (traduït al català per Xavier Solsona, a Duomo Ediciones), que Andre Agassi va escriure en col·laboració amb el guanyador del Pulitzer J.R. Moehringer. La vida d'Agassi no va ser fàcil i la mostra és com odia l'esport que el va fer mundialment conegut.
El segon és el recull d'assajos sobre tenis que va escriure David Foster Wallace, traduïts al castellà per Javier Calvo, amb el títol El tenis como experiencia religiosa (Literatura Random House). En la meva opinió, Foster Wallace és un dels millors escriptors contemporanis, si no el millor, i, sens dubte, és el que millor escriu sobre tenis. Llegir-lo és una experiència religiosa. Quan descriu Roger Federer diu: "La genialitat no es pot reproduir. La inspiració, tot i això, és contagiosa i multiforme; i el fet de presenciar de prop de quina manera la potència i l'agressivitat es fan vulnerables a la bellesa equival a sentir-se inspirat i (d'una forma fugaç i mortal) reconciliat". Parla del tenista, però talment podríem parlar així d'ell mateix, l'escriptor. Tenis i literatura. Literatura i tenis.