Carles II, rei malaltís de la casa dels Habsburg, és anterior a tots els desastres -uns de suposats, uns altres de reals- que va patir Catalunya als segles moderns. Catalunya formava part de la Corona d’Aragó, des de temps de Ramon Berenguer IV, i el nacionalisme encara no s’havia inventat: això és cosa del segle XIX, per antonomàsia, i del segle XXI, per revival. En aquest context, el llibre Fénix de Cataluña. Compendio de sus antiguas grandezas, y medio para renovarlas, de Narcís Feliu de la Penya, va suposar una de tantes propostes que es van fer des del nostre país per fer entendre a la casa austríaca que Catalunya mereixia un tracte dilecte a causa de la seva iniciativa, i, en el cas d’aquest llibre concret, a causa de la seva força naval, comercial i financera. El llibre no va tenir gaire ressò als segles XVIII i XIX, fins que Pierre Vilar en va comentar la importància a l’obra cabdal Catalunya dins l’Espanya moderna, avui semioblidat per historiadors, intel·lectuals i autoritats.
Feliu de la Penya comença el llibre parlant del “genio y natural de los catalanes ”, parla també de la “ nobleza y antigüedad de Cataluña ”, i té un capítol amb un títol lleugerament equívoc, que diu: “Habilidad y natural inclinación de los catalanes a las ciencias, arte de marear [!] y mercancía ”. Ironies a banda, al Fénix de Cataluña s’hi llegeixen passatges tan deliciosos, oportuns i tot, com aquest, que transcric en ortografia contemporània: “...Benévolo su clima, suave y apacible su sitio, dilatados sus mares, alegres y sonoras sus fuentes, caudalosos sus ríos, dulces sus aguas, templados sus aires, elevados sus montes, ricas sus minas, deleitosas sus selvas y provechosos sus bosques, abundantes de frutos, flores, ganados y peces, dan aliento a sus naturales para empresas... El cielo los asiste con benévola influencia para la salud del cuerpo; la tierra, montes y laderas les dan aliento y comodidad con sus óptimos frutos, no tanto para el sustento necesario, cuanto para asistir a otras provincias no tan abundantes ”.
Més endavant, com era habitual en la historiografia d’aquell temps, Feliu de la Penya acut als déus de Grècia i Roma per explicar la nostra grandesa i singularitat, i això és menys, i prou veritable, que el que va dir aquell arqueòleg en trobar un os del paleolític en terra catalana: “És el primer català de la història”.
Aquest llibre de 1683 pot ser exagerat en algunes coses i detalls, però, sempre de la mà de l’Església catòlica, com també era costum, no s’oblida de parlar dels actes de solidaritat que Catalunya exhibia a final del segle XVII amb la resta d’Espanya. I ja sabem quin és el mite de Fènix, l’au que sempre reneix per molt que la cremin.