La soledat extrema

BarcelonaLa pandèmia ens ha encarat amb velles amistats interiors, entre elles la soledat. Estem més sols, menys acompanyats. Les relacions s’han reduït a mínims. Els humans som éssers socials, ens necessitem els uns als altres, ni que sigui per afirmar la pròpia individualitat. Tot això ara ha quedat tocat. Les xarxes socials són un placebo fantàstic, però placebo al capdavall. El virus ens ha replegat cap endins, ens està fent viure sols en societat. Sols.

Fa més d’un segle, el 1903, el suec August Strindberg va fer un experiment literari semblant. Aquella primavera l’havia abandonat l’actriu Harriet Bosse i s’havia quedat tot sol a l’apartament del quart pis del número 41 del carrer Karlavägen, el qual ell anomenava La Casa Vermella, a Estocolm. Hi va escriure la novel·la Tot sol, publicada ara en traducció catalana de Carolina Moreno Tena per a L’Avenç. És un text amb molts elements autobiogràfics, la petita vida d’un home que decideix limitar gairebé a zero tota interacció humana. Surt molt poc de casa, observa la gent però no hi parla, tafaneja des de la finestra, escolta, rumia, s’avorreix. És aquesta mena de soledat extrema urbana, tan contemporània, que ara se'ns ha fet a tots present amb el coronavirus.

En el seu estil hiperrealista, Strindberg ens encara amb un home que, en arribar a la cinquantena, cansat dels amics i de la família, renuncia al món exterior. "Al principi de tallar tot contacte amb la resta del món em va semblar que m’anava afeblint, però al mateix temps el meu jo va començar com a coagular, a compactar-se al voltant d’un nucli, en el qual totes les meves vivències s’unien, es fonien i eren destil·lades en aliment per al meu esperit", escriu el narrador i protagonista, que viu de l’escriptura. Sense amics ni família, es concentra en ell mateix. L’entrenament de la soledat li ha vingut de la lectura: "Vaig començar el procés de posar-me d’acord amb mi mateix fa deu anys, quan vaig fer amistat amb Balzac", del qual va llegir els 50 volums per on transiten quatre mil personatges. Amb aquella Comèdia Humana assoleix "la síntesi de totes les antítesis irresoltes" de la seva vida i s'imbueix del que qualifica de "cristianisme laic". També l’acompanya Goethe.

La soledat d’aquest alter ego de Strindberg és, doncs, la típica soledat de l’escriptor, en què vida i literatura es confonen, en què escriure’s és assajar-se, conèixer-se, com va fer Montaigne. I de passada descobrir "una de les cares de la llibertat", la que suposa "no posseir res". "No desitjar res et torna intocable davant els embats del destí". A poc a poc aconsegueix no parlar amb ningú, fins al punt que la veu se li enrogalla. Arriba un moment que ja gairebé no intercanvia ni mirades amb els altres quan surt al carrer. Percep els seus propis pensaments com paraules dites en veu alta. I es torna "massa sensible", com si la seva ànima "no tingués pell", però alhora creu haver-se alliberat de "les tempestes de la vida". Per fi ha arribat tan lluny com volia: a ell mateix. Tot sol.