La redescoberta d’una novel·lista oblidada
Quatre personatges que superen els seixanta i conviuen amb la soledat
L’Edwin, en Norman, la Letty i la Marcia treballen plegats a la mateixa oficina de Londres, viuen sols cadascú a casa seva, estan a punt de jubilar-se i no saben si sabran empènyer els dies i la vida quan deixin de treballar. No es visiten mai l’un a l’altre ni es veuen fora d’hores de feina. És més: pensen que seria incòmode si mai coincidissin pel carrer. Quatre ànimes solitàries, sense parents propers, que especulen amb la possibilitat que un mal dia els trobin morts per hipotèrmia.
L’Edwin, en Norman, la Letty i la Marcia són els protagonistes de Quartet de tardor, una novel·la de Barbara Pym que he estat llegint a Londres aquesta tardor. Publicada en anglès el 1977 i finalista del Booker d’aquell any, l’ha publicat ara l’editorial Les Hores amb una traducció de Dolors Udina. (Quina bona feina que està fent Les Hores, publicant i descobrint-nos autores interessants.)
Quartetde tardor inclou un pròleg de D. Sam Abrams en què se’ns explica qui era la novel·lista anglesa Barbara Pym (1913-1980). Entre 1950 i 1961 va publicar mitja dotzena de títols que van ser prou ben acollits. Però el 1963 la mateixa editorial que li havia publicat l’obra fins aleshores, Cape, li va rebutjar una novel·la. Pym, explica Abrams, no encaixava gens en els valors estètics i artístics de la narrativa dels anys seixanta. Després del rebuig de Cape, Pym va provar sort amb una vintena d’editorials, amb un resultat igualment descoratjador. A partir d’aquell moment l’escriptora va anar acumulant novel·les inèdites en calaixos i armaris.
El flirteig amb el nazisme hauria pogut arruïnar la carrera literària de Pym
La redescoberta de Barbara Pym va arribar el 1977: per celebrar els seus setanta-cinc anys, The Times Literary Supplement va publicar una enquesta en què escriptors de renom havien d’indicar quin era al seu parer l’autor o l’obra més infravalorada de tota la tradició literària. El poeta, narrador i crític Philip Larkin va triar la novel·lista Barbara Pym. Va dir que les sis novel·les de Pym publicades als anys cinquanta oferien “un retrat incomparable d’un sector petit de la classe mitjana de l’Anglaterra de postguerra”. Segons Larkin, Pym tenia “un ull i una oïda irrepetibles per copsar els petits matisos d’intensitat i profunditat de la comèdia de la vida quotidiana”.
Gràcies a Larkin, editors de primera fila van començar a recuperar les novel·les anteriors de Pym i a publicar les inèdites. Les contracobertes la descrivien com “la Jane Austen del segle XX”. L’autora va poder gaudir durant poc temps d’aquest seu renaixement literari: va morir de càncer tres anys després que Larkin la rescatés de l’oblit.
MacMillan va publicar Quartet de tardor el setembre del 1977:va ser un èxit de crítica i vendes. Molts crítics la van considerar l’obra mestra de Barbara Pym. El 1978 se’n va fer una versió radiofònica a la BBC. El 1992 es va rodar una pel·lícula sobre el viatge de l’autora a Londres i la seva assistència a la gala de lliurament del Booker. El 2015 se’n va estrenar una adaptació teatral.
La Letty de Quartet de tardor és lectora de novel·les però no s’hi veu reflectida: “Havia arribat a la conclusió que la posició d’una dona soltera, independent i d’edat no oferia cap mena d’interès a un escriptor de ficció moderna”. Per això la Letty aparca la lectura de novel·les i aposta per les biografies.
Són també les biografies les que ens revelen una part fosca de l’autora: als anys trenta, Pym va flirtejar amb el nazisme, va visitar sovint l’Alemanya nazi i fins va tenir un nòvio que era oficial de les SS. No va veure venir l’horror. De fet, va tenir sort que la seva primera novel·la, escrita el 1934, no trobés editor fins al 1950: la versió inicial de l’obra, preservada en un manuscrit, parlava dels “pobres nazis” i deia disbarats que haurien arruïnat per sempre la futura carrera literària de Barbara Pym