Recanvis i reparació de testicles: les cartes íntimes de Lampedusa
Giuseppe Tomasi di Lampedusa, l’aristocràtic autor d’ El guepard, novel·la escrita als 60 anys, poc abans de morir, i publicada pòstumament, de jove va ser soldat a la Primera Guerra Mundial i després un estudiant simpatitzant de Mussolini i viatger esnob: entre 1925 i 1932 va recórrer mitja Europa, satisfent entre luxes la seva sensibilitat literària i artística. Les cartes que va escriure en aquell període a amics i familiars conformen el volum Viaje por Europa (Acantilado), una edició a càrrec de Gioacchino Lanza Tomasi i Salvatore Silvano Nigro, en traducció de Juan A. Méndez.
El conjunt conforma un bon autoretrat del futur escriptor, de la seva formació cultural i sentimental, un diletant jove ric atret pel feixisme que es debat entre la frivolitat, la vida intel·lectual i la curiositat universal. Com a principals corresponsals té els seus tres cosins Piccolo, exquisidament excèntrics, cultíssims, poliglotes i ocultistes. Amb ells, Lampedusa, que firma les missives com El Monstre, es deixa anar en un joc literari de tafaneries, confidències i bromes, sovint amb el sexe com a protagonista.
Per exemple, en la carta del 16 de novembre de 1927, escrita des de Florència quan té 30 anys, es fa passar per propietari d’una empresa especialitzada en recanvis i reparació de testicles! Sí, una mena de Viagra avant la lettre. Detalla tot el catàleg, amb preus inclosos, encapçalat pels collons model Excelsior (12.000 lliures), màxima potència, indicats per a “poetes decadents i músics pizzetians”. El model més barat és el LaMénagère, amb dos anys de garantia i al preu de 2.000 lliures. Fins i tot dona testimonis d’usuaris satisfets, com el que assegura que “n’hi ha prou amb una mica de Sidol per restituir el seu necessari resplendor” o aquell que declara que els Excelsior l’han salvat: “Soc un altre home”.
Londres, on el seu oncle és l’ambaixador d’Itàlia, cosa que li dona accés a cercles exquisits, esdevé la seva ciutat preferida. S’apodera de l’aristocràcia i, per comparació (tot i viure de renda), ell es veu poca cosa: “Som pàl·lides ombres dels verdaders senyors. Som pobres i morirem pobres”. Queda clar que la seva sensibilitat social és nul·la. Quan viatja a l’Alemanya empobrida i marcada per l’ascens del nazisme, sembla que visqui en un món a part: a Berlín el sorprenen els joves homosexuals ben afaitats que s’ofereixen als cafès, la proliferació d’aparells de ràdio, una “grotesca turba de jueus” que acomiaden un paisà... A París hi veu un “bolxevisme latent” que diu que no el preocupa “perquè fins i tot si esclatés la revolució ningú em tocaria ni un pèl ni em robaria ni un cèntim, perquè rere meu hi tinc... Mussolini!” En fi.
Arreu -Gran Bretanya, Itàlia, França, Suïssa, Àustria...- s’esplaia en el luxe dels hotels, els bons àpats, el cinema (n’és un assidu), les dones, l’art, Shakespeare, Yeats, Dante, Goethe. El seu és l’art de viure bé cultivant l’esperit. I després de set anys donant voltes pel Vell Continent, conclou: “Jo preferiria viure a Londres i morir enlloc”.